Guerra
7Valoració

La Guerra ha esclatat al Teatre Victòria, i ve de la mà de Fermín Muguruza (Kortatu, Negu Gorriak), Albert Pla i Raül Fernández (Refree), dirigits per Pepe Miravete. Un soldat, una ciutat i un DJ intentaran que les forces de pacificació arribin a tots els racons per tal d’acabar amb el caos.

Guerra és un espectacle que es mou entre diferents aigües: concert musical, teatre, performance audiovisual… però que sobretot té clar que vol parlar dels excessos de la guerra i dels exèrcits que actuen emparats en la bandera de la pau i la defensa de la llibertat. Aquest missatge és patent i repetit una i una altra vegada (amb uns arguments una mica simplistes i reductius, no ens enganyem), però també s’aprofita per parlar-ne, de passada, d’altres situacions socials i injustícies de l’actualitat, des de la crisi dels refugiats fins a la corrupció política.

Guerra té, sobretot, la intenció de sacsejar al públic i fer-lo reflexionar (i moure’l a l’acció) sobre la passivitat de la gent que regna als nostres dies, sobre l’apatia generalitzada que permet i és còmplice d’aquestes injustícies.

Albert Pla representa a un soldat de les forces de pacificació que arriba a una ciutat assetjada de la que Fermín Muguruza representa a un ciutadà tipus.

Pla manté en aquesta ocasió també el personatge al que ens té habituats, i a ritme de nana, melodia pop enganxifosa o guitarra i veueta soles, ens explica les experiències del soldat que arriba a la ciutat assetjada, del soldat que descobreix la guerra.

Com a contrapartida, Muguruza representa l’activista social i polític de la ciutat, que a ritme de rap, dub, i rock electrònic s’entesta una i altra vegada en obrir-nos els ulls.

Els dos actors-músics-personatges contrasten tant musicalment com orgànicament. Mentre que Pla, amb el seu tot suau, intimista i juganer es menja l’escenari i l’omple totalment, Muguruza malgrat la seva potència i energia, que la música s’encarrega de reforçar, i els acompanyaments audiovisuals, sembla sol i desprotegit davant la quarta paret en algun moment, com si encara trobés a faltar tenir una banda al darrera dalt de l’escenari. No obstant això, ràpidament es recupera i la seva energia va in crescendo.

Les aparicions de Raül Fernández a escena, malgrat haver-se encarregat de la composició i direcció musical, són testimonials.

A destacar són les impressionants audiovisuals a càrrec de Nueveojos, una meravella. L’únic problema és que ni tan sols aquestes, que podien haver servit de fil conductor de la història, aconsegueixen apaivagar la sensació de desordre que acompanya a l’espectacle, és a dir, en comptes d’acompanyar i guionitzar la història que es vol explicar, queden relegades a vegades a videoclips estètics de fons.

L’espectacle és força interessant i entretingut, amb l’inconvenient que aproximadament els últims 20 minuts finals es fan llargs, estridents i repetitius. Ja hem entès que es vol representar el caos de la guerra i la destrucció, els excessos en general, però els recursos que s’inverteixen per mostrar-ho són repetitius, llargs, caòtics i dissonants.

Malgrat tot, jo no me la perdria si teniu oportunitat.



Teatre: Teatre Victòria
Web teatre
Autor: Albert Pla
Direcció: Pepe Miravete
Intèrprets: Raül Fernández "Refree", Albert Pla i Fermín Muguruza


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies