De la crisi econòmica ens n’han parlat ja del dret i del revés, ja sigui en forma de documental o ficció, en films de bon nivell com “Inside Job” (2010), “Too big to fail” (2011) o “Margin Call” (2011), entre d’altres. Feia falta una altra pel·lícula que ens passegi per les misèries de la desfeta financera? Doncs si està feta amb certa originalitat i ni que sigui per recordar-nos que podríem estar camí de repetir els errors del passat, la veritat, “La gran apuesta” d’Adam McKay no està de més.
Des dels seus inicis al Saturday Night Live, Adam McKay és un director fet a la comèdia i en aquesta ocasió ha sabut conformar-la en quasi salvatge ironia, no només per explicar-nos com es va originar aquesta crisi que encara patim, sinó també per fotre’ns a tots una sonora clatellada de pas.
“La gran apuesta” es basa en el llibre de Michael Lewis que es centra de forma paral·lela en tres grups de personatges. Per una banda l’excèntric Michael Burry (Christian Bale), gestor de fons que a través de l’anàlisi de dades econòmiques comença a veure que alguna cosa grossa està a punt de col·lapsar el sistema. També Jared Vennett (Ryan Gosling), un inversor del Deutschebank que descobreix les sospites de Burry i els dóna credibilitat. Mark Baum (Steve Carell), un economista idealista que amb el seu equip es disposa a investigar fins a quin punt el sistema està corrupte. I finalment, els joves Charlie Geller (John Magaro) i Jamie Shipley (Finn Wittrock), dos nois que es volen obrir camí fins el món de les altes finances i decideixen apostar per les prediccions de Vennett, arrossegant pel camí un gran inversor retirat, Ben Rickert (Brad Pitt), que els aportarà el capital que els falta. D’una forma o altra, amb més o menys reticències, tots ells usaran una fórmula financera per apostar contra el sistema i treure benefici si el que sospiten es compleix i el sistema s’ensorra.
La seva història, que d’entrada podria sembla carregosa, McKay, Lewis i el guionista Charles Randolph la porten a un terreny més lleuger que combina l’esperit didàctic amb la ironia, la comèdia i la crítica. Tot plegat conduit amb un ritme dinàmic però que es pren pauses quan cal. Així aconsegueixen no perdre l’espectador i fer entretingut un entramat molt complex que toca més pals dels que pot semblar a primera vista.
Que comencen a parlar de subprimes, valors sintètics, swaps i shorts? No us preocupeu, que es fa una pausa narrativa, i Margot Robbie ficada en una banyera, Selena Gomez jugant al poker, un famós Xef o Ryan Gosling parlant a l’espectador us explicaran de forma entendible què vol dir cada cosa. D’aquesta manera “La gran apuesta” aconsegueix simplificar conceptes però per altra banda també reforça el seu costat crític. El film no s’està de posar el dit a la llaga d’un sistema en que mentre el populatxo està entretingut amb el circ, ja sigui en forma d’esports, realities o el que sigui, ningú es preocupa de petar la bombolla i l’avarícia dels més poderosos els permet abusar sense complexes de la gent treballadora que somia, per exemple, amb tenir una bona casa se la pugui permetre o no.
Cert que a estones el to se’ls escapa de frenada, sobretot amb el personatge de Christian Bale, el més histriònic del grup, però en general “La gran apuesta” aconsegueix harmonitzar formes i intenció. I des del seu bon planter d’actors –cadascun aportant matisos interessants a la història-, el muntatge dinàmic, i aquesta aposta per trencar la barrera entre la pantalla i l’espectador, el discurs de la pel.lícula aconsegueix calar-nos.
Així pel preu d’una en podem treure una bona història, una lliçó d’economia i un toc d’atenció al que faríem bé de fer cas.
Envía una resposta