Tres amics de la infància es troben d’amagat entre setmana per apostar a la lliga anglesa. No és la primera vegada que ho fan, però aquest cop tot serà diferent: s’hi juguen molt més del que sembla i les emocions estan a flor de pell.
David Olivares, Óscar Garcia i José Pérez-Ocaña protagonitzen No apostis pels anglesos a l’Off de La Villarroel. Acostumats a l’alta qualitat no només de la sala en qüestió, sinó també del cicle “Off” d’aquesta, sorprèn molt negativament que una obra així s’hi estigui programant.
El text tracta sobre tres homes heterosexuals que aposten per un partit de futbol, cadascú per les seves raons, i que tenen secrets amagats i problemes interns que aniran apareixent al llarg de l’obra. El plantejament en si ja és poc original, però si a això li sumem que els secrets són que un d’ells té un affair amb la dona de l’altre, i els problemes interns que el tercer està enfadat amb els altres dos perquè no van anar al funeral del seu pare, podem llençar la tovallola abans de començar.
Personalment, trobo que, per molt que un espectacle no t’hagi agradat, s’ha d’aplaudir al final per a reconèixer, com a mínim, l’esforç dels actors i de la gent darrera del muntatge. Però amb No apostis pels anglesos, qualsevol aplaudiment és una propina no merescuda. Durant la funció a la qual vaig assistir (i que vull pensar que va ser una excepció) els actors semblava que improvisessin, molt sobreactuats i amb uns silencis tan incòmodes que no es deixava de sentir la remor dels aparells que il·luminaven i climatitzaven la sala (i les converses de la gent que s’avorria); i la poca sincronització entre els intèrprets i els tècnics era tal que, fins i tot en un moment, l’actor Óscar Garcia es va quedar mirant el telèfon fixament esperant que posessin el so de trucada. Una falta de respecte cap a l’espectador.
Més de la meitat de la sala estava buida en el segon dia de funció, i semblava que al director, assegut al final amb les cames sobre la butaca del davant i amb el mòbil a la mà, no l’hi importés gaire. No estranya que una obra així estigui gairebé buida, si del que es tracta és d’enganyar a un públic per tal que pagui 18€ per veure una obra mal escrita, mal dirigida i mal interpretada. Algú s’ha oblidat que parlem de La Villarroel, no del McDonald’s.
Homes, futbol i drogues és tot el que hi trobareu. Bé, i masclisme, és clar, amb perles del nivell de “tens una dona que només pensa en treballar i que no vol parir”. I rèpliques de l’alçada de “la Susanna només és ambiciosa perquè té al costat al seu marit”, sempre seguides d’una petita però eterna pausa incòmoda esperant que algun hooligan del públic faci sonar un riure de complicitat. Però no hi ha res pitjor per una comèdia que ningú rigui, res pitjor per un drama que ningú empatitzi amb algun dels personatges, i res pitjor per una obra de teatre que a ningú li sembli interessant (ni tan sols al director o als mateixos actors).
Certament, és molt fàcil criticar, per això defenso els aplaudiments al final d’una obra on es veu esforç i voluntat. Pot ser que el resultat no hagi estat el desitjat, però no es pot negar un aplaudiment. Bé, menys en aquest cas. Aquí sí que es poden negar un aplaudiment i una bona crítica que valori les qüestions positives. I el pitjor de tot és que, veient l’actitud dels culpables, no sembla que vagin a fer cas de les crítiques (del seu propi públic, no ho oblidem). M’ho han posat fàcil, o sigui que ho diré: no aposteu per No apostis pels anglesos.
Puntuació: 3/10
Teatre: Off de La Villarroel
Web teatre
Autor del text: Vladimir Djurdjevic
Direcció: Dusan Tomic
Intèrprets: David Olivares, José Pérez i José Pérez
Envía una resposta