El hijo de Saul
9Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

De tant en quant, no tant sovint com ens agradaria, un es topa amb una pel·lícula d’aquelles que més que ser una història narrada davant dels nostres ulls en una pantalla, es converteixen en una experiència. Aquesta és una d’elles. Arriba per fi als cinemes d’aquí un dels films que més comentaris va aixecar en el circuit festivaler de 2015 i que és la candidata hongaresa als propers premis Oscar. Ni més ni menys que una òpera prima, escrita i dirigida per László Nemes.

La seva presentació en societat va ser a Cannes, on es va emportar el Gran Premi del Jurat i el premi Fipresci. Des de llavors ha anat recollint merescuts elogis allà on diferents certàmens la van incloure al programa. Ara, si bé aplaudim la proesa de Nemes cinematogràficament, cal avisar que l’experiència que ens ofereix no és pas agradable i plaent. “El hijo de Saul” és una pel·lícula dura, intensa, que manté l’espectador implicat en tot el que passa, col.locant-lo de ple al mig de l’acció des del primer pla i fins al final.

En el seu primer llargmetratge, László Nemes ens introdueix a un camp de concentració nazi al 1944. Allà hi ha en Saul (Géza Röhrig), un jueu que pertany a un dels sonderkommando, grups de presoners als que s’obligava a treballar al camp conduint als nous capturats cap a les càmeres de gas, classificant-ne les pertinències o alimentant les calderes fins que al cap d’un temps també se’ls executava. Després que un grup sigui gasejat pels nazis, en Saul creu reconèixer el seu propi fill entre els morts i emprendrà un difícil periple per aconseguir enterrar-lo amb un rabí, enlloc de deixar que n’enviïn el cos al crematori com tota la resta.

Hijo de Saul

Una altra història de camps nazis?” podríeu preguntar. Doncs sí, però no. Perquè Nemes és molt llest en la manera d’explicar la seva. Al llarg de tot el metratge acompanyem en Saul com si fóssim la seva ombra, ja que el realitzador col·loca la càmera enganxada a la seva espatlla en un primer pla molt tancat del protagonista i no deixa que ens en desenganxem ni un segon mentre ell presencia i participa de l’horror, pateix humiliacions i s’enfronta a tot per intentar aconseguir una missió impossible.

Així, el director ens enganxa pel coll i ens col·loca al mig de tot, fent-nos partícips d’una manera molt personal d’un mal del que no podem escapar. I ho fa jugant de manera excepcional amb el fora de camp i els fons difosos. El que hi ha i se sent més enllà del que ens mostra la càmera importa, però com Nemes sap que ja ens ho coneixem, no hi para atenció visible. Així construeix el que vindria a ser, per exemple, l’antípoda visual alhora que complementaria, de “La lista de Schindler” de Spielberg.

L’ús del so, la fotografia de Mátyás Erdély, i l’actuació del protagonista, una mena de mort en vida, aguantant aquesta càmera tant propera tot el metratge, contribueixen també a fer de “El hijo de Saul” una de les pel·lícules més frepants que he vist, fins i tot entre les que toquen el tema dels camps nazis.

Una experiència doncs que cou, més quan un ja sap que està explicant coses que van passar i cal recordar de tant en quant. No resulta divertit que ens plantin al bell mig de la pitjor de les misèries humanes, però aquesta és sens dubte una de les grans pel·lícules de l’any.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies