Los odiosos ocho
8.5Valoració
Puntuació dels lectors: (2 Vots)
8.5

La vuitena pel·lícula de Quentin Tarantino torna al gènere del western però sense deixar de costat aquest estil tan particular del director de Tennesse, amb els seus característics diàlegs, les seves rucades, violència i humor negre.

Un caça recompenses anomenat John “The Hangman” Ruth es dirigeix a un poble anomenat Red Rock per lliurar a la bandolera Daisy Dormegue, però un temporal li obligarà a detenir-se en una posada al costat d’un variat grup.

Rodada en format 70mm, la cinta pretén oferir tota una experiència visual per gaudir en pantalla gran, o almenys les adaptades, en tot un missatge d’amor pel setè art i llançant un pols a l’imperi digital, encara que pràcticament vagi a ser estrenada íntegrament en aquest format i poques sales ofereixen la possibilitat de gaudir-la com es deu. La sala Phenomena Experience a Barcelona és una d’elles.

La fotografia de Robert Richardson llueix fantàstica en uns primeríssims plànols molt potents al costat d’uns paisatges gèlids, en els quals els personatges s’arrosseguen mentre es dirigeixen al nucli de la cinta, que no és un altre que la “Merceria de Minnie”, on es desenvolupa el gruix de la historia i on el western flirteja amb la resta de gèneres que es donen cita, des del thriller fins al gore, passant per la comèdia. Aquí cap tot, perquè Tarantino utilitza com ningú la narrativa i la seva potència visual per oferir a l’espectador aquesta arriscada mescla.

Los odiosos ocho

Dividida en 5 actes, “Los odiosos ocho” es podria considerar com la versió western de “Reservoir Dogs”, en un altre context evidentment, però jugant amb aquests elements més propers al thriller, amb diàlegs molt més perllongats, un trencaclosques una mica més complex i amb molt més múscul visual.

I encara que el resultat és molt més madur en tots els sentits que aquella, certament s’aprecia un excessiu metratge degut precisament a aquests diàlegs que fan al seu torn de macguffin, però que en lloc d’oferir algun estímul, encara que sigui visual, ens manté atents a un, de vegades, pedant relat que no porta a cap part, i això una vegada finalitzat el viatge és més evident del desitjable.

Però té un bon munt de detalls destacables, sobretot en el seu segon acte, on el sabor que deixa finalment és molt bo, i justifica aquests moments en excés allargats, gràcies a aquesta barreja de gèneres, a les fantàstiques actuacions, especialment Samuel L. Jackson i Jennifer Jason Leigh, a aquest humor que provoca la riallada canalla, a aquesta música d’Ennio Morricone (amb origen d’altres projectes), i amb algun acte que senzillament és una meravella, com el del piano.

Tarantino ha tornat a oferir un producte molt seu, allunyant-se molt de l’univers “violent pop” d’altres obres com “Kill Bill”, de l’absurda complexitat que forma aquest micro univers anomenat “Pulp Fiction” i del divertit i sui generis retrat històric sobre el nazisme o dels anys previs a la Guerra de Secessió, però sense oblidar les seves arrels, el seu humor i la seva particular forma de retractar certs aspectes racials i personatges que tendeixen a escapar del políticament correcte o de la figura establerta en l’època en què es troben.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies