Joy
5.5Valoració
Puntuació dels lectors: (1 Vot)
6.8

Amb el canvi d’any comencen a arribar a les cartelleres les pel·lícules que acaparen les nominacions en la nova temporada de premis. Una de les primeres és aquesta Joy signada per David O. Russell, un director que, incomprensiblement per mi, sembla que hagi de constar imprescindiblement als candidats a Globus d’Or i Oscars sempre que tingui film per participar. Amb “The fighter” veia premiats els seus actors secundaris, amb “El lado bueno de las cosas” feia guanyar l’Oscar a Jennifer Lawrence i amb “La gran estafa americana” sorprenia acumulant fins a 10 nominacions (sense premi, això sí). Ara repeteix amb la seva actriu més fetitxe per reincidir en la narració d’una faula moral sobre algú que intenta aconseguir fer realitat el seu propi somni americà.

La història de “Joy” es basa en fets reals. A finals dels 90, Joy Mangano (Jennifer Lawrence) era una mare divorciada, amb un exmarit que vivia al sòtan de casa seva (Édgar Ramírez), una mare addicta als culebrots que amb prou feines deixava el seu dormitori (Virginia Madsen), un pare que entre relació i relació tornava a instal.lar-se a casa (Robert De Niro), una germanastra amb tendència a despreciar-la i una àvia que era el seu únic puntal familiar (Diane Ladd). Però armada amb una gran creativitat i esperit emprenedor, la Joy va inventar una nova fregona que podia revolucionar les tasques domèstiques. Aquell invent la va portar a conèixer Neil Walker (Bradley Cooper) un executiu d’una cadena de venta per televisió que apostà per la seva idea. Era el primer pas en un camí ple d’obstacles que acabaria convertint la Joy Mangano en la responsable de desenes de patents i una dona de negocis capaç de facturar milions de dòlars.

Jennifer Lawrence, Joy

Sobre aquesta història, O.Russell torna a les constants de la seva darrera filmografia, construint quasi un refregit de tics que ja li havíem vist a “El lado bueno de las cosas” i “La gran estafa americana”, personalment opino que dos blufs de pel·lícules inflades a l’estela de les nominacions aconseguides.

Joy” té un gran i quasi únic actiu, Jennifer Lawrence que aborda amb força i admirable contenció tots els papers de l’auca: mare coratge, filla despreciada, dona marginada, intel·ligència frustrada, ànima voluntariosa contra el sistema… Però tot i la seva omnipresència, el director de la pel·lícula s’entesta en diluir la seva història entre situacions familiars que ratllen la histèria i l’absurd, flashbacks ficats amb calçador, escenes sobreres que trenquen el ritme i moviments de càmera que busquen elevar el nivell artístic de tot plegat sovint de forma innecessària.

Així entre els dos s’estableix una mena de relació contradictòria. Perquè si bé es nota que, en la seva ja tercera col·laboració, O.Russell i Lawrence s’entenen a la perfecció i plantegen el film pel seu lluïment, per altra banda la manera de posar en escena la història, el tractament de les trames secundàries, el desaprofitament de molts personatges i les apostes artístiques, deixen molt sola la protagonista a l’hora de defensar la història.

I francament, tot i el lloable de la proesa real que hi ha darrera, la versió fílmica sobre Joy i la seva fregona no acaben d’emocionar ni despertar excessiu interès en la major part del metratge.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X