“Macbeth” sempre m’ha semblat l’obra més tensa, rabiosa i descarnada de Shakespeare, un text adust i complicat que requereix grans dosis de talent i també d’atreviment adaptar i interpretar en format audiovisual. Ho va fer Orson Welles al 1948 col.locant-se ell mateix de protagonista. També Roman Polanski al 1971, atorgant el paper protagonista a Jon Finch. Fa només dos anys, Kenneth Branagh abordava el text també fent funcions tant de director com de protagonista. I ara és un pràcticament desconegut realitzador australià, Justin Kurzel, l’últim valent en gosar transportar a la pantalla les desventures de Macbeth.
Kurzel fa diverses apostes en la forma en que ens presenta la seva adaptació, amb la voluntat tant de mantenir la força del text original que li serveix William Shakespeare com de dotar el seu film d’una personalitat pròpia.
Per començar decideix respectar l’obra en que es basa, mantenint-la en el seu temps i lloc. Així, la pel.lícula ens transporta a l’Escòcia del segle XI, a una societat caòtica i primitiva immersa en una guerra entre llinatges. Després de guanyar una important batalla, el cavaller Macbeth (Michael Fassbender) es troba amb tres bruixes que li prediuen que aviat serà rei. Mogut per l’ambició desmesurada esperonada per la seva esposa (Marion Cotillard), decidirà assassinar el rei actual (David Thewlis) per accelerar el compliment de la profecia. Però l’ascens al tron és una benedicció enverinada que el portarà a la bogeria i a la pròpia caiguda.
El film afegeix algunes notes pròpies al text de Shakespeare, ja sigui per dotar l’acció de context o per aportar interpretacions pròpies dels guionistes Jacob Koskoff, Michael Lesslie i Todd Louiso. Però en línies generals el desplega tal qual a través de soliloquis i veus en off, amb força desigual al llarg del film. La seva declamació pot arribar a resultar monòtona, però el seu to converteix aquí la tragèdia dels Macbeth en un drama molt interior, que va devorant els personatges per dins.
Aquest enfocament té resultats desiguals en la segona aposta del director, els seus protagonistes. A Michael Fassbender li serveix en safata de plata la construcció d’una altra gran interpretació a la seva magnífica carrera. Mentre els seus pensaments parlen per ell, Fassbender dota el seu Macbeth de força física, i aconsegueix transmetre convincentment el seu descens de l’ambició a la bogeria, traslladant a la seva mirada i els seus gestos el que sentim que li passa per dins. Per contra, aquesta aproximació als personatges llastra l’altra part de la parella, la Lady Macbeth de Marion Cotillard. Tot i que aconsegueix alguna escena emotiva, ens deixa amb la sensació que un dels personatges clau en l’obra de Shakespeare es queda en aquesta adaptació curta de força i mala baba.
L’altra gran aposta de Kurzel és per un aspecte visual que dóna al seu “Macbeth” una identitat marcada i una capa que reforça el missatge de la història que narra. Des del disseny de producció de Fiona Crombie a la fotografia d’Adam Arkapaw, aquest és un film que se’n surt molt bé de mostrar-nos un món caòtic, escenaris despullats que amb pocs elements mostren el xoc entre un ordre incipient i el paganisme o els baixos instints que mouen la transició dels protagonistes. Aquest “Macbeth” és polsegós i sanguinolent, cru en les escenes de batalla en slow-motion i amb un to vermellós que va guanyant pes a mida que l’ambiciós matrimoni va tacant les seves mans de sang.
Un Macbeth doncs per nous temps, per una audiència que ja ha passat per “300” o “Joc de trons“, però retornant-nos a la seva essència original. Violenta, crua i desoladora, a la vegada que un drama intimista i amb detalls subtils.
Envía una resposta