A “Victus”, Albert Sánchez Piñol construïa una novel·la èpica que mostrava al lector, guiat per un personatge desvergonyit de nom Martí Zubiria, com la ciutat de Barcelona queia derrotada després d’un setge brutal que la deixaria en mans borbòniques durant la guerra de successió. Ara ens porta “Vae Victus”.
“Vae Victus”, comença el 12 de setembre de 1714, el dia després d’aquesta derrota i poc abans que Zuviría fugi de Barcelona. Per casualitats de la vida, en Zubi anirà a parar a Amèrica del Nord, on ajudarà els indis yames en la guerra contra els colons anglesos, per tornar a Catalunya i després continuar viatge a Londres, Alemanya i, fins i tot, Nova Zelanda. Tenint en compte els múltiples viatges d’en Martí Camesllargues la novel·la es divideix en quatre relats: Americanus, Hispaniensis, Magna parens i Australis.
Malgrat ser el segon llibre d’una saga hi ha forces diferències en aquest “Vae Victus” respecte a “Victus”. Ja no estem al davant d’una novel·la èpica. “Victus” narrava una part de la història molt propera, t’explicava el perquè de l’onze de setembre, quina era aquesta derrota que els catalans celebrem com a dia nacional i ho feia de manera trepidant. Pel lector català tot era a tocar. Si, a sobre, eres barceloní de sempre llegir “Victus” era recuperar la història de la teva ciutat, dels teus avantpassats morint per defensar Barcelona i donava sentit aquelles muralles i baluards que coneixies i que, fins llavors, només eren pedres.
A “Vae Victus” tot queda molt més llunyà, la dispersió d’escenaris tampoc no ajuda. No ens impacta igual Martí Zubiria lluitant per vèncer el setge borbònic que lluitant amb els yames en el continent americà. La connexió sentimental amb tot el que s’explica desapareix i et trobes amb una novel·la històrica com moltes d’altres. “Hispaniensis” és el relat que ens retorna més a la sensació de “Victus”, però és només una part d’aquesta segona novel·la.
A “Vae Victus”, Martí Zubiria es retroba amb personatges històrics que sortien en la primera novel·la, com l’ambigu duc de Berwick, el seu acèrrim enemic Verboom o l’admirat general Villarroel, alhora que en coneix de nous, com el famós guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló –àlies Carrasclet– o l’explorador anglès James Cook.
Zubiria continua sent un gran personatge però la itinerància d’escenaris també destarota la seva personalitat tornant-lo massa voluble sense una causa que l’apropi al lector i se li acaben accentuant els defectes. A “Victus” se li perdonava tot, aquí alguns cops fa gràcia la seva picardia, d’altres pot no caure’t bé directament.
En resum, no és el mateix “Victus” que “Vae Victus” i s’ha de tenir-ho molt clar des del moment que obres el llibre.
Envía una resposta