Ressenyar “Puresa” és un exercici difícil. És una novel·la inesperada, inesperada per Franzen i inesperada en general. Apropar-se a anteriors obres de l’autor és submergir-se en universos complexos, plens de personatges rics i molt ben treballats. Gran part d’això ho trobem a la seva última obra però s’intueix una mica precipitada, una mica inacabada, una mica esborrany.
“Puresa” construeix un tapís ric de personatges amb major o menor vinculació (tot al món Franzen acaba vinculat). Purity “Pip” Tyler és una jove assetjada pels deutes que sobreviu en un treball que no la motiva. Per una sèrie de situacions acaba treballant per Andreas Wolf, un trassumpte de Julian Assange, amb el qual iniciarà una complexa relació que la portarà a descobrir els seus orígens.
Aquest resum no li fa massa justícia a l’obra. És impossible condensar en poques línies tot el que Jonathan Franzen vol tractar en les 750 pàgines del llibre. Estructurat en llargs capítols centrats en els diferents personatges, la història comença lenta i va prenent forma a mesura que unim les diferents peces del trencaclosques. El problema principal és que no totes les peces són igual d’interessants. Si bé tot el referent a Pip funciona perquè és un personatge molt bé creat, la cosa es desmunta una mica quan ens centrem en Andreas Wolff o en Tom Aberant, amb capítols molt densos i malament embastats.
Les motivacions dels personatges no estan clares o sí ho estan però de la manera incorrecta perquè fa l’efecte que apareguin de la necessitat que té l’escriptor per trobar una justificació als seus actes. Sobretot els personatges masculins semblen buits, transparents, una armadura sense vida real. En els femenins hi ha molta més força, molta més veritat i gràcies a ells la novel·la es llegeix i s’acaba amb ganes perquè Pip sobretot és capaç de suportar tot el pes sense cap tipus de problema.
No hi ha molt a dir quant als dots com a escriptor de Franzen. El llibre està meravellosament ben escrit, hi ha frases, paràgrafs i parts completes del llibre que són per emmarcar. Hi ha molta força en certs segments i l’autor tracta els temes habituals, com són les relacions humanes, els secrets i la societat americana, amb la contundència amb les quals no té acostumes. No obstant això, la longitud d’aquesta novel·la juga en contra seva, perquè la repetició de situacions i reflexions acaba cansant. I lamentablement no hi ha poca repetició.
Entenc que un autor estigui lligat a la seva llegenda, a la seva condició d’escriptor de “novelones”, d’obres essencials per comprendre la naturalesa humana. Però això es pot aconseguir sense apropar-se sempre a les mil pàgines i de vegades és millor tallar a temps. No és fàcil recomanar “Puresa”. Jo he gaudit com un boig algunes parts i m’han extenuat unes altres i encara que la impressió global és positiva, cal estar preparat per pujar-se a una muntanya russa plena d’incerteses.Això sí, quants autors són capaços de semblants vaivens emocionals en l’actualitat?
Envía una resposta