Ha tornat Steven Spielberg, no el Spielberg més trepidant i aventurer, però tampoc l’exageradament solemne i encorsetat de la seva darrera “Lincoln”. Ha tornat el Spielberg amb ganes de transcendència i sobretot el grandíssim director. I ho ha fet per explicar-nos una d’aquelles històries basades en uns fets reals que tenen molts dels ingredients que ja fa anys que sabem que al realitzador li interessen i l’apassionen.
“El puente de los espías” ens trasllada a 1957, a l’època de la guerra freda. Uns agents del govern dels Estats Units capturen un espia rus, Rudolf Abel (Mark Rylance). Més que per convenciment per una operació d’imatge on es demostri que els Estats Units ofereixen un judici just fins i tot a un enemic, s’encarrega a un advocat especialitzat en casos d’assegurances que porti la defensa de Abel als tribunals. Això posarà James Donovan (Tom Hanks) al punt de mira de l’opinió pública que el considera defensor d’un traïdor. Però a mida que l’advocat coneix el seu peculiar client es va convencent de que mereix veure els seus drets garantits. I per altra banda, Donovan també fa veure el valor que l’espia rus podria tenir de cara a un intercanvi quan un jove pilot nord-americà és capturat pels russos (Austin Stowell) i un estudiant americà (Will Rogers) és empresonat a Berlín.
“El puente de los espías” és un d’aquells films en els que sembla que s’hagin alineat tots els astres. Com a director de l’orquestra destaca un Spielberg amb mestria de clàssic. Sota la seva batuta tot encaixa i funciona, des del to a l’aspecte visual, la recreació d’aquells anys, la tensió a l’atmosfera, el treball dels actors o l’atenció que els seus plans posen en els objectes – un vas de whisky, un filferro, un pinzell, una moneda – tal com ho feien grans de la talla de Welles o Hitchcock.
Al càrrec del guió hi ha els germans Ethan i Joel Coen i Matt Charman. Entre tots teixeixen una història que es pren el seu temps sense resultar lenta, que manté la tensió sense grans moments efectistes, que explica el que vol deixant la sensació que no hi ha ficat res sobrer ni ha deixat res fora per entendre des del cas concret fins a l’entorn i el moment històric i social en què s’engloba.
Davant la càmera Tom Hanks construeix un personatge també d’aire clàssic, rera la potent estela d’un James Stewart o un Gary Cooper, un d’aquells cavallers sense espasa mogut per les conviccions personals però capaç de sentir la por més humana. Però permeteu-me destacar una altra actuació, la de Mark Rylance, un actor amb molt prestigi als escenaris anglesos però que aquí ha estat un descobriment amb la seva matisada encarnació de l’espia rus. Les interactuacions dels dos donen lloc a alguns dels millors moments de “El puente de los espías” i conjuntament amb secundaris de pes construeixen unes interpretacions matisades i intensament subtils.
A la direcció de fotografia un altre gran i imprescindible de la filmografia de Spielberg, Janusz Kamisnki, aportant un joc de llums i ombres clau en la transmissió dels clarobscurs de la història.
I en la banda sonora, per temes d’agenda, hi trobem a faltar l’habitual John Williams i qui signa la partitura és Thomas Newman. La seva composició no és el més destacable ni inoblidable del film, però la seva música aconsegueix acompanyar l’acció sense imposar-hi el to en cap moment.
Costa doncs trobar-li defectes a aquest retorn de Spielberg, que ha sabut muntar un thriller clàssic, un puzzle sobre espíes i política en el que ningú es perdrà, format de magnifiques peces que totes juntes ens deixen una de les pel.lícules de l’any.
Envía una resposta