Ahir aterrava a Barcelona un dels millors guitarres que corren pel món del rock. I potser perquè era dissabte de futbol, per una promoció més que discutible i manca de ressò als mitjans, perquè la sala petita de Razzmatazz no promet el millor dels sons, potser perquè en el fons el hard rock no té quòrum aquí, o per qualsevol altre motiu que se m’escapa Mark Tremonti – guitarra de Creed i Alter Bridge, i líder del seu propi grup – es trobava amb un Razz 2 que amb prou feines tenia mig espai ple.
Però lluny d’arrugar-se el grup va saltar a l’escenari amb un convenciment indestructible i va abordar el seu directe amb les mateixes energies que si estiguessin tocant en un festival davant de 30.000 persones.
Durant hora i quart, els Tremonti van oferir un concert potent i a la vegada íntim per les circumstancies, que van permetre als entregats fans ballar i saltar a plaer i acostar-se a la banda tant com van voler.
En el setlist, un complet repàs als seus dos discs publicats fins a la data: “All I was” (2011) i el recent “Cauterize” (2015). Precisament amb el primer single homònim d’aquest i sense preàmbuls començava el concert d’ahir. Un primer tall com a completa mostra del que la banda ofereix, riffs endimoniats, canya metalera combinada amb una tornada amb ganxo, la potent veu de Mark, la bateria incisiva de Garret Whitlock, delays i suavització del ritme en algun fragment. I sí, el nom de Tremonti és el que apareix a la cortina que presideix l’escenari i el que coreja la platea, però des que van arrancar aquest primer tema el baix Wolfgang Van Halen i el guitarra Eric Friedman van deixar clar que no anaven a ser simples comparses. Els dos van tenir moments de sobres de demostrar la seva habilitat a les cordes i d’enviar continues mostres de complicitat al públic, a la vegada que feien evident que els quatre membres de Tremonti són un conjunt ben compenetrat.
Seguirien sense pausa, del primer àlbum, “You waste your time”, “All I was” i “So, you’re afraid”. Després sí, una breu introducció, va donar pas a més dels temes nous, “Flying monkeys”, “Radical change”, “Arm yourself” o la balada “Providence”. Les infal·libles “Decay” i “Another heart” van aconseguir els cors més sentits per part del públic.
I així, entre cançó abordada amb energia, interpel.lacions al públic, continus canvis de guitarres i arengades al crit de “Barcelona” els Tremonti van treure petroli de les pedres, aconseguint que la gent saltés, cantés, organitzés un circle pit on quasi no hi havia gent per fer-ne un i fins i tot que un agosarat fes un intent de crowdsurfing.
Completat el setlist previst, Tremonti va anunciar que no farien allò tant estrany de fer veure que marxaven de l’escenari per tornar poc després per un bis, però que qui els volgués trobar ho faria a la paradeta de merchandising del fons de la sala. I tal qual, acabat el concert encara van tenir temps de vendre samarretes, xerrar amb els fans i signar.
Sabor agredolç doncs per una nit en que aquests gran músics haguessin merescut millor sala, acústica i convocatòria, però que amb la seva entrega i bona música van deixar satisfets i renovada la devoció amb els que vam tenir el plaer de ser-hi.
Envía una resposta