La banda de la fi del món
5Valoració

Temporada Alta 2015 torna a donar lloc en aquesta edició a Los corderos. Són Pablo Molinero i David Climent i el seu teatre bastard. ‘La banda de la fi del món’ és el que ens porten com a teatre bastard aquest cop. El caos que provoca la idea general de la improbabilitat que escenifiquen aporta una confusió monumental i de ben segur que un vol que arribi la fi d’aquesta banda.

“Ni nosotros somos una banda, ni vosotros sois lo que creéis ser.”

Un no-espai, simètric, de fons negre, amb perspectiva plàstica, ingràvid, força oníric, impersonal, laboratori blanc, focos, micròfons, una femella músic i danesa (Pia Nielsen Miss Q), dos mascles (Molinero i Climent) que perverteixen les normes socials establertes i busquen en la invalidesa, en el ‘no-ser’, en el ‘no-esdevenir’. ‘La banda de la fi del món’ proclama la improbabilitat que et caigui un llamp a sobre, la poca probabilitat que existeix de morir en un atac terrorista i òbviament la impossibilitat de crear sense recursos econòmics.

“Vosotros sois la gran incógnita a ser descubierta en la galaxia.”

Per primer cop treballen amb una dona. Una dona o un gran descobriment sublim en el panorama escènicomusical. És ella que els hi aporta la banda de rock interdisciplinària en la que s’hi afageix el seu teatre bastard que defensen en el seu manifest com a “llenguatge escènic que no està subordinat a la dictadura de la paraula”. Amb aquest show (s’acosta més a la performance que al concepte de teatre en sí o bé la dansa, tot i que es podria dir que inclouen ambdós en moments) diuen voler donar “un missatge de Re-evolució, on l’improbable és possible”. Doncs segueixen accionant els cossos per tal d’entendre la naturalesa de l’humà, l’instint, relacions i comportaments. No se sap ben bé què aconsegueixen. O potser simplement no s’entén.

“Sólo un 8 une 2 trozos de vacío.”

A través d’aquest concert força musical amb aires pop, confeccionen un discurs on el públic s’ho passa prou bé i riu força. Ara l’excés de conceptes i els caos del discurs en sí, junt amb els bucles en els que entren, provoquen, sens dubte, un no voler estar allà. (Pot ser que sigui el que busquen). Intenten fer entendre la creença i fe en la improbabilitat. Volen convèncer que s’erra quan només es creu en allò demostrable. I ho fan via una meravellosa poesia cantada, amb coreografia, amb teatre d’objectes, amb la música, amb text molt èpic i agraït de ser escoltat, i alhora, amb verborrea tan vista i pesada com el “no hay presupuesto”. Creen una poètica absurda que a vegades destrossen inútilment portant-la a la realitat i trenca absolutament l’energia. (Que també pot ser que sigui el que busquen).

“La realidad está. Sólo hay que escucharla.”

D’aquesta peça es salva de segur un 33’3% periòdic, gràcies a la gran creadora d’aquest univers improbablement possible que resta impàvida creant l’atmosfera necessària per tal creació, que no funciona en absolut, dels no-impassibles Los corderos. També s’ha d’admetre que té un final difícilment millorable (sense ironies), la nau s’eleva i la llum et transporta. Sort. Ja marxen.

“My Faith is lost. Only music can save us.”



Teatre: Teatre de Salt
Web teatre
Direcció: Loscorderos.sc
Intèrprets: David Climent, Pablo Molinero i Pia Nielsen


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies