La virtut principal de “Cocodrilo” és la capacitat de l’autor de transmetre’ns l’angoixa que va viure en un període de la seva vida sense caure en un drama massa exagerat. David Vann, capaç de la cruesa més devastadora, tempera aquí el to de la seva prosa per narrar les seves pròpies experiències amb un filtre que les converteix en un ensomni.
Però comencem pel principi. Què ens explica “Cocodrilo”? El llibre és la crònica dels dies que l’escriptor va haver de passar a Puerto Madero, a Chiapas, una zona molt conflictiva del país mexicà. Abans de ser escriptor, es guanyava la vida organitzant creuers educatius en el seu veler. El vaixell queda encallat allí i Vann ha de viatjar per intentar desbloquejar la situació, trobant-se en un enclavament ple de narcotràfic, prostitutes, policies corruptes i llops amb pell de be. El subtítol “Varado en un puerto de narcos” està evidentment posat per donar-li més calat a l’assumpte però, al meu entendre, l’obra ja està suficientment bé i no és necessari augmentar el dramatisme de l’embolcall.
David Vann en les seves anteriors obres (“Caribou island”, “Tierra” o “Goat mountain”) es descobria com un escriptor pausat, amb la mirada posada en els detalls i una prosa crua i gairebé dolorosa. No obstant això, per narrar les seves pròpies aventures decideix canviar l’estil i el to, apropar-se més al thriller, a un ritme més trepidant (o a l’extrem més trepidant d’una narració pausada, voldria precisar) i a una posada en escena més cinematogràfica. Les situacions i reflexions del protagonista s’alternen amb agilitat, sense entretenir-se, mantenint-se molt proper als fets quan es necessita, i convidant al lector a seguir les seves peripècies amb una mescla d’horror i d’incredulitat.
És impossible que la persona que s’apropa a aquesta obra no es porti les mans al cap davant algun dels episodis que Vann relata. Les seves trobades amb la màfia local, amb el narcotràfic, amb prostitutes i amb les autoritats locals es revelen cada vegada més perilloses, grans paranys en les quals l’autor es fica sense recursos, amb arrogància. Així, veurem a Vann recorrent tallers clandestins a la recerca de motors que desapareixen, subornant a mafiosos locals per protegir el seu vaixell, enamorant-se de misterioses dones que podrien buscar molt més del que el protagonista creu… Com veieu, una novel·la d’aventures, d’espies, d’acció, i una història real alhora.
Si alguna cosa m’agrada del llibre és el retrat que es fa del protagonista, el reflex de l’autor: un home que comença la seva aventura segur d’ell mateix, creient que podrà resoldre-ho tot amb els seus diners i les seves capacitats i que progressivament aguanta els diferents cops assumint que li faran falta altres habilitats per sobreviure en aquesta situació. És, en definitiva, una història de creixement personal, d’aprenentatge, d’humilitat i d’una valentia extrema, tan impossible de creure que es converteix en inconsciència extrema.
Poc a dir respecte a l’estil de Vann: breu, precís, no sobra cap paraula, tot està escrit amb la intenció de produir una sensació concreta, d’arrossegar al lector en el mateix malson que ell va viure. I ho aconsegueix a la perfecció perquè el llibre es llegeix d’una tirada sense deixar-ho anar, amb ganes de saber si el protagonista se salva o no, encara que en realitat ho sapiguem des d’abans d’obrir el llibre.
“Cocodrilo” és un curiós canvi de registre per part de David Vann i és alhora una manera de redescobrir a l’autor des d’una altra perspectiva. La foscor i el dolor presents en les seves anteriors novel·les s’observen des d’un prisma diferent després de llegir “Cocodrilo” ja que aprenem més de la seva personalitat, de la seva forma d’actuar i d’entendre la vida. És una novel·la que canalitza de manera diferent la ràbia present en altres obres i ho fa convertint-la en temeritat, en inconsciència, però també en ganes de viure i de lluitar pel que és just. Sempre hi ha alguna cosa a aprendre a les novel·les de David Vann, encara que sigui per les dolentes.
Envía una resposta