Com una mena de prova definitiva, la primera novel·la de la Miranda July confirma la solidesa i el vigor de la veu d’aquesta artista polifacètica que, a El primer hombre malo, torna a fascinar amb una història de tendresa i fragilitat.
L’obra de July es defineix pel seu caràcter versàtil, sempre diàfan, però també per una redundància temàtica gens atipadora que sembla mirar de respondre una única pregunta: ¿I si el món disposés el conjunt dels seus elements de tal manera que no ens quedés altre remei que haver enfrontar-nos, dia rere dia, a les nostres pors i fantasies?
Odiada i estimada a parts iguals al seu país (hi ha qui compara el seu estil expansiu amb el de l’abominable Amélie Poulain) seria injust no reconèixer la capacitat i el coratge de July per explorar-se a sí mateixa des de l’honestedat i, sobretot, de fer-ho sense caure en els paranys estètics d’una indústria de l’entreteniment que ha estat capaç d’incorporar la caracterització quirk en l’ampli ventall de tot allò que passa per ser cool. Perquè si bé no hauríem de dissociar completament l’obra de July del llenguatge prevalent de la modernor creativa, cometria un error qui la col·loqués en sintonia amb l’esperit flonjo i pretesament trencador de propostes com la de l’arxicelebrada Girls, la sèrie televisiva de la Lena Dunham.
A El primer hombre malo la protagonista és la Cheryl, una dona soltera, solitària i vulnerable que no aconsegueix desfer-se d’un enutjós Globus hystericus (o nus permanent a la gola) ni tampoc d’una estranya obsessió pel Philip, un company de feina vint anys més gran que ella. Com a les seves pel·lícules, July se situa en aquest relat al bell mig de la seva pròpia història i imagina un entorn on cada personatge exerceix una influència concreta (i poderosa) sobre tot allò que remou la seva consciència. Fan avançar la trama els desigs i les esperances patètiques d’uns i altres i un caos que només ho és en aparença i que adquireix sentit en un univers on tothom actua al marge de les habituals convencions socials i en base a pulsions primàries i perversions inconfessables.
Amb un ritme poc literari i una gramàtica narrativa en ocasions massa propera a la del guió cinematogràfic, la novel·la nodreix el lector amb un infatigable degoteig d’episodis i minuciositats que traspuen intel·ligència, intimitat i una visió de l’amor tan contundent com atípica en època de fugacitats emocionals. La força de July, però, rau en un discurs personal que s’imposa a l’originalitat de les seves ocurrències i que aconsegueix seduir sense necessitat de recórrer a les habituals trampes retòriques o al cinisme de l’oficialitat cultural del moment. Potser, en un futur, aquest discurs serà el predominant i tots plegats ens veurem abocats a enfrontar-nos, dia rere dia, a les nostres pors i fantasies.
Envía una resposta