Torna James Bond sota l’ombra del gran germà. 007 afegeix una aventura plena d’acció i humor a la seva col·lecció.
Sota la direcció de Sam Mendes, “Spectre” suma un episodi a la saga de James Bond. Caracteritzat per un enigmàtic i lacònic Daniel Craig l’acció transcorre dins d’un film entretingut curull de plans seqüència, moviments de càmera impossibles i efectes especials a dojo. Amb un sentit i coherència que satisfarà els amants del cinema d’acció. Tot el que esperem de 007 hi apareixerà: seduccions impossibles, cotxes esportius, helicòpters, llenceria fina i músculs ben treballats.
Un críptic missatge del passat envia Bond cap a camins per on va destapant una organització sinistra. Al mateix temps, M (Ralph Fiennes) manté un tour de force amb les elits polítiques per a mantenir viu el servei secret. Bond anirà descobrint què s’hi amaga darrere d’Spectre.
El guió de John Logan, Neal Purvis, Robert Wade i Jez Butterworth presenta una línia argumental sòlida, senzilla i eficient (tot i que amb algun però). I ens proposa un joc d’elements icònics i còmics per a justificar els excessos que ofereixen les coreografies de baralles, fugides i persecucions. A més, el sentit de l’humor dóna treva en les situacions més inversemblants. I és que Mendes perfila el seu producte a base d’una ironia fina que pentina els espectadors de principi a fi.
L’edat i l’envelliment, no només de les persones, sobrevola l’ànima del film. Paradoxalment (si tenim en compte el ventall emocional de James Bond), la deshumanització de la societat enfila cap a un pedregar on la tecnologia va prenent terreny a la mà de l’home. On el fit a fit permet trencar les regles del joc, on l’excés de control desvirtua les emocions.
En definitiva, Sam Mendes sap donar-nos en dosis equilibrades narratives, els ingredients necessaris per a fer-nos passar una bona estona. Tècnicament impecable, el guió juga amb la comicitat per a equilibrar i esquinçar l’excés de testosterona. I per riure-se’n, també cal dir-ho, d’un ego recalcitrant que va afegint canes i arrugues però que manté intactes els desitjos i sentiments de fa vint, trenta o cinquanta anys (qüestió de perspectiva). Sigui com sigui, queda clar, James Bond segueix ben viu.
Envía una resposta