Si Roger Moore no fos tan “sant”, Sean Connery no l’hagués tret la primera posició en el ‘ranking’ dels millors ‘Bonds’. I és que, quan en 1962 entrava en producció el Dr. No, Roger Moore estava preparat per El Santo i Sean Connery era la segona opció. No va ser fins 1973 que els productors de la saga van tornar a pensar en ell i van oferir-li protagonitzar Vive y deja morir, el primer de set films en que l’actor britànic es posaria en la pell del famós home amb llicència per matar.

Roger Moore, el Bond més irònic

Roger Moore, de Sant a Bond

Roger Moore neix a Stockwell, Londres el 14 d’octubre de 1928, dos anys abans que en Connery. Des de ben petit a Roger el que més li fascinava era el dibuix, fins a tal punt que durant la seva adolescència va treballar com ajudant de dibuixos animats en un estudi de cinema publicitari.

Gràcies a algun contacte i a la seva bona planta va debutar davant les càmeres com a extra a Caesar and Cleopatra (1946). Va ser aquesta experiència la que el va fer decidir-se per encaminar la seva vida al món de la interpretació. Així, va sol·licitar l’accés a la prestigiosa Royal Academy of Dramatic Arts, però no ho va aconseguir. Però això no li va treure la idea del cap i va pensar que treballar de model masculí potser li obriria alguna porta. Finalment la seva oportunitat va arribar amb un paper a The Last Time I Saw Paris (1954) co-protagonitzada per Elizabeth Taylor.

Però va ser a la petita pantalla on Roger Moore va aconseguir convertir-se en un rostre popular. L’any 1957 aconseguia transformar-se en Ivanhoe per a la televisió Britànica. Més tard vindrien The Alaskans i Maverick. En aquesta última interpretava a un vaquer amb bastant sentit de l’humor. Va ser una sèrie de gran èxit i fins i tot i va haver una adaptació cinematogràfica interpretada per Mel Gibson i Jodie Foster l’any 1994.

L’any 1963, gràcies a la seva experiència en sèries d’aventures i al seu innegable carisma i presència de gentleman, el gran productor britànic Sir Lew Grade va oferir-li el paper del clàssic personatge literari creat en els any trenta per Leslie CharterisEl Santo, per a televisió.

Seductor, simpàtic, misteriós,… eren característiques comunes entre Roger i el seu personatge a El Santo. Un paper que semblava fet a mida i que el va convertir en estrella arreu del món. A més de popularitat, aquest èxit li va aportar riquesa ja que, a més de com a actor, a El Santo es va involucrar com a productor i director. Actualment n’és el propietari dels drets de difusió de la sèrie.

Les característiques de Simón Templar, ‘El Santo’, van cridar l’atenció de Ian Fleming, creador de James Bond 007, que va suggerir a Cubby Broccoli i Harry Saltzman que el consideressin per al film que estaven produint sobre el seu personatge. Però Moore no estava disponible per fer cinema. El Santo seguiria en antena fins 1968.

Passada la seva etapa televisiva, els productors Broccoli i Saltzman van aprofitar per oferir a Moore el paper de Bond en el que seria la nova pel·lícula de la franquícia, tot i que la United Artists pensava en Burt Reynolds o Robert Redford.

Vive y deja Morir va ser el primer dels set films en els que Roger Moore va interpretar a James Bond. Amb ell, el personatge va guanyar en sentit de l’humor i també en edat de mica en mica. De fet a Panorama para Matar l’actor tenia ja 56 anys.

Després de dotze anys al servei secret de la sa majestat, Roger Moore va començar una altra carrera, la de filantrop i ambaixador de la UNICEF lluitant contra la fam i la violència contra els nens arreu del món. En Octubre de 2003 va ser nomenat Cavaller del Regne Unit de Gran Bretanya per la Reina Elisabeth. Al rebre la condecoració l’actor va exclamar: “Aquest honor es deu a la meva labor per a UNICEF i no pel meu treball com a actor, si així fos seria el primer actor nomenat cavaller gràcies a la seva habilitat per expressar emocions amb les celles!”.


Panorama para matar

Panorama para matar

“Panorama para matar” suposa l’última aventura de Roger Moore com a James Bond. Amb una línia argumental molt similar a “James Bond contra Goldfinger” i un sentit de l’humor poc habitual com el que ja es va fer servir a “Moonraker”, aquest film és, per a molts dels fans de l’agent 007, un capítol del tot innecessari i fins i tot contraproduent per la saga

Però realment Roger Moore s’ho fa molt bé tot i els 56 anys que lluïa al film, convertint-se en el Bond més vell de la sèrie. L’ocasió s’ho valia i la producció va estar a l’altura. Decorats d’impressió, música de John Barry i escenes d’acció pomposes (tot i que també supèrflues) que acompanyen al Sr. Bond en persecucions en cotxes de bombers a San Francisco, salts de vertigen des de la Torre Eiffel, curses d’obstacles mortals a la mansió de Zorin o duels dalt d’en Golden Gate.

L’industrial milionari Max Zorin és investigat pel MI6 davant la sospita de que està venent informació secreta sobre micro-xips a la intel·ligència soviètica. James Bond és l’escollit per infiltrar-s’hi i investigar a Zonin a la seva mansió fent-se passar per un adinerat comprador de cavalls de cursa, com els que Zonin cria. Però la seva identitat es descoberta i necessitarà de l’ajuda de Stacey Sutton, una jove a la que Zorin intenta forçar per vendre les seves accions de la empresa petrolífera del seu difunt pare. Tots dos junts faran front al malvat Zorin i a la seva col·laboradora May Day, intentant fer fracassar el pla de Zonin, amb el qual acapararia el mercat mundial de micro-xips.

Cal prestar especial atenció a les destacables interpretacions dels dolents de la pel·lícula: Chrisopher Walken i Grace Jones. A Walken el paper de Max Zorin li va com anell al dit. Acostumat a interpretar personatges estranys, l’actor borda el paper al potenciar un cert encant que ens inspira el personatge en comptes del seu costat més desapiadat.

D’altra banda l’amazònica Grace Jones està d’allò més exòtica en el paper de May Day, una dona sense sentit de l’humor però molt sexual a la que agrada vestir de manera extremada. Realment és un dels personatges femenins més originals i interessants de la era Roger Moore. De fet, a Panorama para Matar l’actuació de Grace Jones eclipsa la resta.

La noia Bond en aquesta ocasió va ser Tanya Roberts, potser la pitjor noia Bond de la història del personatge. De fet es passa tot el film penjada en qualsevol lloc cridant “Help me, Bond!”. A més, no aporta gens d’informació tècnica, però ,això sí, la seva presència a pantalla és d’allò més sexy.

L’última pel·lícula del Roger Moore fent de Bond va ser promocionada de forma massiva. Als Estats Units es van fer tres pòsters per als cinemes, dos d’ells com a teasers d’avanç. Però la major part del merxandatge es va fer per el Regne Unit i gairebé la totalitat d’Europa. Smith’s Crisps va fer una sèrie de pòsters d’acció que el lliuraven als seus clients. Lone Star Toys d’Anglaterra va posar a la venda lots de funda i pistola de Panorama para Matar, i Hestair Hope va produir dos puzzles. Maquinetes d’afeitar, jocs de cartes, àlbums de fotografies, joguines, rellotges,… són part del merxandatge per promocionar el film.

El fet de que el tema principal de “Panorama para Matar” estigués interpretat pels Duran Duran va ser un bon reclam pel públic d’Espanya, on estaven molt de moda.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies