Complerts els seixanta-quatre anys, l’actriu Anjelica Huston mira enrere per repassar una trajectòria íntima i professional, unida a alguns dels grans moments de la Història del cinema. Un llibre de memòries que es gaudeix també com un lúcid exercici d’introspecció.
Recordo que, ja fa anys m’ho vaig passar d’allò més bé amb les Memòries de John Huston. En elles, el director d’El falcó maltès es mostrava per descomptat a l’altura del seu propi mite, fent bona la famosa frase d’Orson Welles: “L’obra de John Huston no és tan interessant com la seva pròpia vida”. El plaer de la lectura estava no solament a conèixer de primera mà un tros de la reverenciada història del Hollywood clàssic, sinó a escoltar una “veu” literària d’estil àgil i directe, però sorprenentment personal i sincera, que apuntava per un text escrit per un home que al llarg de la seva vida va devorar en joiós desordre tres o quatre llibres cada setmana.
Reconec que llegint ara les memòries de la seva filla Anjelica, he reviscut una sensació de felicitat molt semblant. A Mírame bien trobaran les sucoses confessions de l’estrella de cinema que es va fer famosa res més néixer mentre el seu pare rodava en el Congo Belga La reina d’Àfrica; que va freqüentar a artistes i famosos de tota mena, des de Marlon Brando a Carson McCullers; que va ser companya sentimental de Jack Nicholson i va rodar a les ordres de directors tan diferents com Stephen Frears, Woody Allen o Nicolas Roeg, a més del seu propi pare, és clar.
Però aquest llibre és també un interessant exercici d’“escriptura del jo”, en el qual la seva autora es permet reflexionar sobre els més diversos assumptes, com fan tots els bons llibres de memòries. Resulta refrescant comprovar que, a punt de començar la seva participació en Life Aquatic de Wes Anderson, l’actriu encara passa la nit en blanc abans del rodatge, com si fos una principiant. O llegir el seu amarg comiat sentimental del director Bob Rafelson, que desmenteix l’etern conte de fades del món del cinema. Huston confessa que un dels seus temes literaris predilectes és l’amor impossible que perdura al llarg del temps. Potser per això, reviu un enlluernador passat sense nostàlgies ni rancúnia, amb un commovedor vitalisme i una sinceritat en les antípodes de la típica hipocresia de Hollywood. Des del principi del llibre, la protagonista de Passeig per l’amor i la mort desmunta els tòpics acumulats entorn de certes figures, començant pel seu propi pare. Huston qüestiona la imatge de “mascle alfa” del pare per descriure’ns en el seu lloc a “un home complex, autodidacte en gran manera, curiós i molt llegit”. Del seu antic company sentimental Nicholson confessa fins a on li commou veure-li interpretar papers complexos (“Quan Jack interpreta homes destrossats, sempre em trenca el cor”), alhora que descriu com la immersió en el paper d’Algú va volar sobre el niu del cuc va contribuir a fer més tibant la seva relació sentimental.
L’elecció del títol, la rèplica de l’actriu al fatalista pronòstic del director Tony Richardson, qui es va atrevir a dir-li que mai arribaria a res en la vida, confirma que no estem davant un llibre rutinari de records d’una estrella en el seu crepuscle, sinó més aviat davant un sòlid exercici d’introspecció escrit per una excel·lent actriu que en plena maduresa tira la vista enrere sense rastre d’ira i amb molta lucidesa.
Envía una resposta