Després d’haver escrit i dirigit “A la ciutat” (2003), “Ficció” (2006) i “Una pistola en cada mano” (2012), el barceloní Cesc Gay trencava un parèntesi dedicat a la televisió (“La Riera”) amb aquest llargmetratge que va competir a la conxa d’Or del passat festival de San Sebastián. No només hi va aconseguir un premi compartit a la millor interpretació pels seus protagonistes, sino que des de la seva projecció als inicis del certàmen es va convertir en una de les favorites de públic i premsa a qui va emocionar el seu to i la seva història.
Amb “Truman”, Gay recorre al millor de les constants del seu cinema i a uns actors que ja coneix per fer un pas endavant i aconseguir un film bastant rodó d’alt nivell emocional que aconsegueix fer ampliar somriures i caure llàgrimes durant tot el metratge.
El “Truman” del títol és un gos que és quasi com un fill per en Julián (Ricardo Darín), un actor argentí que viu a Madrid, divorciat, pare d’un noi que estudia a l’estranger i que pateix un càncer que podria acabar en breu amb la seva vida. Veient com s’apropa el final, ha de començar a prendre algunes difícils decisions per encarar el tram final de la seva existència. Just en aquest moment rep la visita d’en Tomàs (Javier Cámara), un amic que ha vingut des de Canadà per passar quatre dies amb ell i fer-li costat. En el poc temps que tenen, els dos reconstruiran els fils d’una amistat afectada per la distància, afrontaran fantasmes personals i procuraran deixar lligats assumptes com el comiat de Julián amb el seu fill a qui no vol fer patir, o trobar algú que tingui bona cura del Truman quan ell falti.
Amb aquest senzill argument, Cesc Gay aconsegueix dominar la narració fent gala d’una gran habilitat per combinar el dramatisme amb un humor que funciona com a element de distensió abans de tornar-nos a posar les emocions a flor de pell. I no ho fa en grans escenes, sinó moltes vegades tirant de gestos, de mirades o de la presencia silenciosa i lleial del gos. Així, el film avança de manera molt equilibrada, sense menystenir el drama del tema que tracta però sense caure tampoc en la falsa sensibleria.
Evidentment tampoc és aliè al resultat el seu tàndem protagonista i el magnífic treball que realitzen. Ricardo Darín aprofita al màxim el vehicle pel seu lluïment que és el seu personatge, i que li dóna la oportunitat de construir un caràcter molt humà, amb les seves virtuds i defectes, carregat de tendresa, tragèdia i humor tot alhora. Més rígid trobem a Javier Cámara, capaç de donar-li les rèpliques amb convenciment, però que a estones descompensa el dúo. El seu és el personatge que viu, però que en realitat és més gris, més apagat, més insatisfet que el que s’està morint.
També cal destacar l’aportació de Dolores Fonzi en el paper de la Paula, la cosina de Julián, com a element que sustenta als protagonistes en els seus moments més baixos, alhora que ha de fer el seu propi camí per acceptar que no pot fer res més en la lluita contra la malaltia que porta mesos lliurant.
Tot i la fatalitat del tema que tracta “Truman” és en conjunt, un cant a l’amistat, la vida i el procés d’acceptació de la mort que aconsegueix calar fons des de la sencillesa.
Envía una resposta