Cinc dones. Cinc històries. Cinc veus que ningú va voler escoltar. Fins ara. Amb l’ajuda de la ficció, però creada a partir de la més crua realitat, Només són dones ens explica els sofriments i les penúries que van viure milers de dones a les presons d’arreu de l’Estat espanyol durant la Guerra Civil i l’inici del franquisme.
Només són dones de Carmen Domingo és un conjunt d’històries entrellaçades que expliquen les vivències de cinc dones durant un període de guerra, injustícia i patiment. Un text fort i consistent que incomoda al públic per la seva duresa, que busca crear un canvi dins la ment de l’espectador i ho aconsegueix completament.
Carme Portaceli firma una direcció perfecta que només fa que les paraules de Carmen Domingo prenguin la millor forma possible per tal de creuar els llindars de la platea. Res es pot dir en contra de la seva feina que exerceix amb precisió, seny i, sobretot, empatia.
Però, sense voler treure mèrit a les dues grans dones que fan possible aquest espectacle, a elles se’ls ajunta la potser més important: Míriam Iscla. No hi ha actriu ni actor capaç de fer el què fa ella. Si amb Dona no reeducable ja ens tenia enganxats a la butaca amb la seva actuació, aquí puja els petits esglaons que li queden per arribar al cim de la perfecció escènica i coronar-se com la millor actriu que tenim actualment.
La seva naturalitat i passió a l’hora de fer la seva feina són remarcables, i és la veu perfecta per aquelles dones que no en van tenir. Els fa una justícia de la que no van poder gaudir en vida amb l’ajuda de la poesia de Carmen Domingo i les directrius de Carme Portaceli. Però, sobretot, amb l’ajuda escènica de Maika Makovski i Sol Picó (o Xaro Campo), dues expertes en el seu camp que no fan més que augmentar la pressió al pit que pateixen els espectadors.
Míriam Iscla podria perfectament omplir l’escenari ella sola, i es podria per tant pensar que qualsevol cosa més enllà de la seva actuació molesta. Però la decisió de fer-la compartir escenari amb dues forces tan ben preparades és una de les millors directrius que es podrien haver donat. La força que es transmet amb la seva veu es multiplica per tres amb l’ajuda de la música de Maika Makovski i la corporalitat de Sol Picó i Xaro Campo.
A la Sala Petita del TNC només hi ha dones. Només hi ha veus mudes. Només hi ha figures invisibles. Només hi ha històries massa reals per a ser escoltades. És per això que a la Sala Gran tenim una comèdia musical, per apagar els crits de les qui mai ningú ha fet cas. Només són dones i en tenen prou amb la Sala Petita.
Teatre: TNC Sala Petita
Web teatre
Autor del text: Carmen Domingo
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: Míriam Iscla, Maika Makovski, Sol Picó/Xaro Campo
Envía una resposta