Álex de la Iglesia té mà per l’humor. Però també té certa tendència en les seves pel.lícules a posar un munt de personatges i temes en acció, arrancar amb força i que, arribat cert punt, el resultat se li en vagi de les mans, tot es desmadri o el film comenci a caure en picat. Aquest va ser el cas de “Las brujas de Zugarramurdi” (2013), en part per un element sobrenatural mal gestionat. Però ara el director basc decideix posar la mirada en temes més terrenals i aquesta vegada manté les regnes més ben subjectes. Prepareu-vos per riure una bona estona, després del seu pas pel Festival de San Sebastián, arriba als cinemes “Mi gran noche”.
“Mi gran noche” ens situa a l’interior d’un plató de televisió on s’està enregistrant, mesos abans, el programa televisiu de cap d’any. Allà hi coincideixen figurants (Blanca Suárez, Pepón Nieto), Alphonso (Raphael), un divo de la cançó que vol ser el número principal de després de les campanades, en Yuri (Carlos Areces), el seu fill adoptiu, l’Adanne (Mario Casas) un jove i exitós cantant massa donat a liar-se amb tota noia que se li posa davant, l’agent que intenta resoldre-li els embolics (Tomás Pozzi), el matrimoni de presentadors de la gala (Carolina Bang i Hugo Silva) o la regidora del programa (Carmen Machi). Mentre dins de l’estudi porten ja dies tancats intentant acabar la grabació, a fora s’està muntant una protesta per un ERE que podría deixar centenars de treballadors al carrer.
Així, entre el que passa fora i sobretot tot el que passa dins, Álex de la Iglesia se’n refot amb ironia d’aquest estil de programes de varietats i de la fama en el món de l’espectacle. I alhora denuncia certes maneres de funcionar, corrupteles, l’actitud borreguil del públic -per extensió la societat- ensimismada per banalitats, i la lleuntor de la tele que viu aliena als problemes socials de la gent en un quasi macabre “l’espectacle ha de continuar“. Les misèries d’una societat amagades sota el cartró pedra de la festa més efervescent.
“Mi gran noche” acusa alguna inconstància en el ritme, però té moments molt inspirats i el seu continu anar saltant d’uns personatges a uns altres i d’una subtrama a l’altra li dóna molt dinamisme i diferents focus per l’humor.
De la Iglesia es passeja pels racons del plató construint un sonat vodevil amb un repartiment coral format per molt ja habituals de la seva troupe on cadascú té el seu moment en la disbauxa global. I ho fa amb forces moments de traç gruixut, però també amb ginys, bromes que tiren de figures de la música i la televisió, i escenes estrella com l’actuació d’un Mario Casas de rossa melena a ritme de “Bombero” (parodiant el Torero de Chayanne) o un Rapahel amb tics de Darth Vader interpretant el seu “Escándalo“. Un divertimento típic estil de la Iglesia amb unes gotetes de nota social per passar una bona estona.
Envía una resposta