“Victoria” que va ser rodada en un sol pla seqüència sense talls i amb la càmera a l’espatlla, retrata la vida nocturna de Victòria (Laia Costa, la Rim de “Polseres vermelles”) i un grup de nois alemanys en el famós barri berlinès Kreuzberg.
De pel·lícules que s’hagin rodat en un únic pla seqüència n’hi ha més d’una però “Victoria” té el record de la gesta de gravar-ho tot en un sol pla seqüència, el més llarg de la història del cinema, sense talls i amb la càmera a l’espatlla movent-se per Berlín durant tot el metratge com si res durant cent quaranta-sis increïbles minuts.
La pel·lícula arrenca amb Victoria (Laia Costa) ballant sola de matinada en un club berlinès. Fa tres mesos que és a la ciutat, no parla alemany, treballa en un cafè per 4 euros a l’hora i encara no ha fet amics. Potser per això es deixa enredar per quatre nois amb pinta de buscabregues i poc de fiar amb qui es creua a la sortida del club o potser és només que li agrada Sonne (Frederick Lau). En poc més d’una hora el que sembla una innocent excursió al “Berlín autèntic” es convertirà en quelcom molt més problemàtic quan els nois li demanin un favor a la Victoria que tots acabaran pagant molt car.
“Victoria” va ser la gran triomfadora dels Premis del Cinema Alemany on es va emportar sis guardons Lola, entre ells el de millor actriu protagonista per la catalana Laia Costa, millor pel·lícula i millor director. Costa, a qui vam poder veure a la segona temporada de “Polseres vermelles”, va comentar a Sitges, on es va poder veure el film que “rodar una pel·lícula en aquests termes ha estat una experiència apassionant” malgrat que “la concentració havia de ser total perquè no et pots equivocar”. “Ha estat un procés molt viu i creatiu; durant els assajos es prenien notes i es feien rectificacions perquè el dia del rodatge del pla seqüència sortís tot perfecte”, va explicar la jove actriu catalana.
Acostumats al tall i al ritme trepidant del muntatge, “Victoria” sorprèn per la llargada d’algunes escenes. És evident, no pot ser d’una altra manera ja que s’és testimoni d’un instant de la vida de la noia en temps real. El film de Sebastian Schipper traça una angoixant història que transporta la seva protagonista cap a un viatge que canviarà la seva vida amb una càmera que per moments recorda a la d’“Irreversible” o la de “Lola, corre, Lola”. Amb una Laia Costa meravellosa en cada un dels seus registres, el meu únic però és entendre com, per molt sola que et sentis, et pot refiar d’un grup de nois que es veu d’una hora lluny que no són de fiar o creure’m com a realistes unes reaccions excessivament maldestres.
“Victoria” atrapa amb aquest cinema que et fa viure amb el mateix tempo tot el que viu la protagonista, compartint les seves decisions i amb ganes de cridar-li que no, que no continuï per aquell camí. Llàstima que el cinema encara no és tan interactiu.
Envía una resposta