Recentment nominat als premis Max, el dramaturg i director Iñigo Guardamino aposta per un híbrid entre el teatre documental i el teatre oníric amb la seva obra més ambiciosa en fons i forma: “Sólo con tu amor no es suficiente”.
“Sólo con tu amor no es suficiente ” evoca a una infinitat de conclusions… Parla vostè de relacions sentimentals o de Déu?
D’ambdues… Només amb déu no dóna per ser feliç, no és substitut de l’amor humà, i al mateix temps les relacions personals moltes vegades ens demanen desenvolupar-nos com a éssers humans… uns riures, en definitiva.
Aquesta peça té algun pols amb Déu?
No es pot tirar un pols amb l’aire.
… i amb la dependència emocional?
Si un pols és intentar comprendre el que ens mou, la qual cosa ens lliga a tots, sí.
Crec que és la primera vegada que s’enfronta a un personatge que requereix una fisicalitat molt concreta: les siameses d’Hiroshima. Per què es decanta per aquesta unió de dos cossos en un? Com ha estat l’experiència de treballar amb aquesta premissa?
Em venia de gust el desafiament físic i corporal i les actrius (Ana Del Arco i Esther Acebo) han estat molt valentes i a l’altura del repte, estic molt content.
No sóc la primera a preguntar-li això: Per què un Juan Pablo II negre i una dona interpretant a Pedro Arrupe?
Juan Pablo II és negre perquè després de la pèrdua de la seva mare es va obsessionar amb la verge María en general i la de Czestochowa en particular. La verge negra l’hi ha empassat. Arrupe va ser la consciència de l’església, el defensor dels oprimits i la dona avui dia és una majoria oprimida que portarà el futur.
El segell d’autor es percep amb les característiques similars que poden trobar-se en Vacaciones en la Inopia i en la seva nova peça Per què ara vol fugir una mica de la fragmentació i l’absència de personatges?
No ha estat conscient, però quan es tracta, en part, de teatre documental el personatge està de front i al centre, encara que hi ha diversos personatges dins de cadascun.
Li sol donar molta importància a l’audiovisual.. Es deu a l’intent de no voler desenganxar-se completament del teatre imatge, teatre performatiu?
Crec que en el teatre cap el món. No distingeixo entre audiovisual, performatiu, musical o jolgorio… tot val.
Aquí va una ronda de per quès: Per què vostè escriu aquesta peça? Per què el públic ha de veure-la? Per què hauria de repetir?
Com totes: necessito escriure-la.
Crec que és una història diferent. I també veuran uns elenc meravellós.
Poden repetir si es vol aprofundir en l’obra, però amb si vénen una vegada sí és suficient.
Finalment…Si Guardamino no fos dramaturg seria sacerdot?
Ni parlar-ne. Bé, sí. Sacerdot vudú.
Envía una resposta