John Maclean presenta un virtuós western d’estructura clàssica amb missatge profund i poètic
Pels qui fem bandera de la lentitud existencial el títol d’aquest film ens reconforta. En efecte, “Slow west” no és un western de ritme frenètic. Ens trobem davant d’una història d’amor adolescent. La innocència i la determinació esdevindran el motor d’un món on la cobdícia i la necessitat s’interposaran. Escrita i dirigida per John Maclean, “Slow west” proposa una mirada calmada de l’estupidesa humana en forma de western. Jan Cavendish, un jove escocès creua Amèrica a la recerca de la dona que estima. Un malfactor, Silas Sellec, li farà de guia. I aquesta senzilla línia argumental servirà per a portar-nos, a poc a poc, per uns camins polsegosos. Dibuixats amb un traç suau a través de paisatges solitaris i de realitats ferotges.
Un guió sòlid, sense massa escarafalls, que condueix d’una manera un tan poètica la bogeria d’un noi que, sense saber-ho, provoca que l’avidesa s’aprofiti de la seva tendra innocència. Una història sobre la contradicció humana. On els actes més purs no sempre troben una solució còmoda. Un buf d’aire fresc que pretén aprofundir en l’ànima de les persones. De vegades cal plantejar-se què fa un a la vida. Donar-hi algun sentit. Aquesta proposta vol aturar la roda. Una roda d’infortunis i una dinàmica minvada d’humanitat i de sentit crític.
Protagonitzada per un jove i prometedor Kodi Smit-McPhee i per un madur i convincent Michael Fassbender, l’enfrontament entre el vell i el nou món es nodreix de l’humor i de les bones rèpliques. Destaca una fotografia evocadora, verge i desèrtica que ens embolcalla en un ambient de solitud. Maclean ha sabut usar una estructura clàssica però eficient. Mostra virtuositat explicant en un metratge que no arriba als 90 minuts allò que es proposa: les desventures d’un jove idealista i de com els papers de protector i protegit, de conductor i conduit es van difuminant progressivament. Una història que diu més amb el no-dit. Que usa les paraules i les accions amb una coherència i sentit que l’espectador agraeix. No hi trobem a faltar cap element. Cap detall ens és sobrer.
En definitiva, Maclean se serveix del far west per filar il·lusions, esperances i avarícies. Com a resultat en surt un western reflexiu de bon pair. Una pel·lícula austera que sap administrar la sorpresa. On les seqüències d’acció s’amalgamen amb elegància i sentit per establir un ritme adequat. Un retrat net i punyent sobre el món civilitzat. “Slow west” ve de Nova Zelanda per sacsejar-nos, suaument, i per fer-nos replantejar el camí.
Envía una resposta