“Amama”, la pel·lícula dirigida per Asier Altuna que es va poder veure en competició oficial lluitant per la Concha d’Or en l’últim Festival de Donostia, és un poema visual que impacta.
Arbres talats, art que captura ànimes, la confrontació entre tradicions i modernitat embolcallat amb la música de Mursego i Javi P3z. Filmada durant set setmanes no correlatives per captar el pas de les estacions en els boscos d’Aldatz (Navarra) i Artikutza, “Amama” narra una “història d’incomunicació i de ruptura entre generacions”, amb el mas com a vida i posterior declivi. Una història que es nodreix de les experiències del cineasta, que va confessar en roda de premsa haver pintat una ‘Amama’ com la que recordava de nen: «Asseguda a la cuina, sempre callada, però sempre aquí». Com “amama”, Amparo Badiola, una dona que no havia actuat mai i que confessava que la pel·lícula li havia retornat les arrels que l’exili li havia pres.
El “caserio”, el mas representa un món antic, una forma de vida, saviesa i valors, que s’esvaeix davant nostre. El mas és família, un clan que té les seves arrels en el mes profund del coneixement heretat per segles. La família és el lloc on xoquen dos mons, on es trenca el cordó entre pares i fills. A “Amama” els fills de Tomas i Isabel experimenten el conflicte entre el món antic i el nou. Com viure a la ciutat sense donar l’esquena al mas de la família, com alliberar-se sense trencar la cadena de coneixement, com triar el seu camí sense trair als seus avantpassats.
Amaia, fa front a aquests dos mons que habiten a través de l’art. Per trobar el seu camí de sortir del mas, enfrontar al seu pare, provocar ferides i trencar el vincle. Només podrà avançar si troba la manera de conviure amb l’herència dels seus predecessors. Mentrestant, l’àvia els observa a tots. Com si la seva mirada donés sentit a aquesta mutació, un món que s’acaba i un altre que sembla sorgir.
“Amama” parla de tradicions y es planteja com han d’evolucionar aquestes per no perdre-les, per continuar vinculades a un món que canvia i es modernitza… El film és força especial. “Amama” ataca els sentits de l’espectador amb els colors, amb imatges plenes de metàfores, amb la música, amb aquest videoart que desenvolupa Amaia i que és protagonista del clímax final. Tot plegat si et toca, si t’arriba a l’ànima pot ser brutal l’emoció que et transmeti perquè parla d’arrels, de vincles familiars, de pèrdues…
Envía una resposta