La cumbre escarlata
6Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Guillermo del Toro presenta una història de terror gòtic ambientada al segle XIX, sota la influència dels llibres de Poe i l’horror de Lovecraft.

Edith (Mia Wasikowska) és una jove intel·lectual de tendències bohèmies que es veuran potenciades en conèixer un enigmàtic lord anglès que pretén fer negocis amb la seva adinerada família.

Del Toro aconsegueix una ambientació i posada en escena gairebé impecable, una història que es cou lentament, jugant de forma correcta amb l’espectador subministrant-li a poc a poc informació, en un món que es torna decrèpit i fosc, com si de l’univers dels estudis Hammer es tractés, mentre l’horror intenta confondre els nostres sentits recolzat en elements més propers al cinema contemporani en forma d’espectres digitals. I aquí pràcticament acaben les bondats en aquesta nova proposta del director de “Cronos” o “Pacific Rim”.

La cumbre escarlata

En més d’una ocasió, el mateix director ha comentat que el seu treball es divideix, d’una banda, en els productes enfocats al Hollywood més comercial, i per un altre en els de caràcter més personal. En el primer grup entrarien els “Hellboy” o “Pacific Rim”, cinta que per cert és un blockbuster amb cara i ulls, i en l’altre trobem aquestes obres d’un calat més emocional, original i probablement més en essència d’autor, com “El Espinazo del Diablo”, “El laberinto del Fauno” o “Cronos”.

El problema de “La Cumbre Escarlata” és que sembla jugar entre els dos mons i aconsegueix convèncer en certa mesura fins passat el seu equador, però s’enfonsa quan posa la carn a la graella i ha de justificar o donar-li forma a aquest terror fonamentat sobre un drama molt just, gairebé anodí, de no ser per la correcta interpretació dels seus protagonistes, especialment de Tom Hiddleston i la seva germana a la ficció Lucille, la solvent Jessica Chastain.

És en aquest moment en el qual l’ambientació puja enters per protegir les mancances d’un guió que comença a perdre força, mentre sorgeixen els clixés i on tot comença a posicionar-se perillosament en el costat més experimental, aquest en el qual s’intenta donar una bolcada al terror clàssic per apropar-ho al dels nostres dies i on acaba per perdre aquesta essència aconseguida fins al moment.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies