El Festival de Sitges enfila el tram final. Avui “Maggie” ens ha demostrat que els zombies (i Arnie també) tenen sentiments, “El cadáver de Anna Fritz” ens ha mostrat el monstre dins l’ésser huma i “Strangerland” ens ha apropat a la desesperació d’uns pares a la recerca dels seus fills.

El cadáver de Anna Fritz

El cadáver de Anna Fritz

La cèlebre actriu Anna Fritz ha mort, deixant un cadàver tan jove i bonic que quan tres amics es colen al dipòsit de cadàvers per contemplar el cos inert, no podran resistir la temptació de traspassar els límits d’allò moral.

L’òpera prima d’Hèctor Hernández Vicens comença emmarcant-se dins del gènere de la necrofília, que t’agraden sexualment els morts  -segons el codi penal espanyol, el que, faltant al degut respecte a la memòria dels morts, violi o profani un cadàver, tan sols pot arribar a ser castigat amb una pena de tres a cinc mesos de presó- per convertir-se, a partir del traumàtic incident desencadenant, en un intens i claustrofòbic thriller psicològic que no deixarà sortir als seus personatges del decorat en tota la cinta.

El director ha explicat que tenia ganes d’explicar el que “és capaç de fer una persona per sobreviure socialment i defensar la seva imatge” i com “l’ésser humà es pot convertir en un monstre”. “El cadáver de Anna Fritz”, de producció catalana, participa a la Secció Oficial a Competició del Festival de Cinema de Sitges i treu la seva inspiració de pel·lícules amb un únic espai on és un personatge més.

El film el protagonitzen Alba Ribas, Cristian Valencia, Albert Carbó i Bernat Saumell. Menció especial mereix el treball d’Alba Ribas, que interpreta una Anna Fritz en estat de pànic després de recuperar la consciència i comprovar la pèrdua de resposta del seu propi cos just. No és fàcil transmetre tant sense moure un múscul.

Maggie

Maggie

A “Maggie”, els zombis també tenen sentiments. I Arnold Schwarzenegger compon un dels papers més subtils i emotius de la seva carrera interpretant Wade, un pare disposat a fer el que calgui per protegir la seva filla (Abigail Breslin), infectada amb un virus i obligada a romandre en quarantena. “Maggie” retrata un moment inusual al cinema de zombis: el del canvi, gradual, de persona a mort vivent.

“Maggie” és una pel·lícula de tempo lento. Necessita paciència i si no li doneu us perdreu un tram final cruel, trist però de gran bellesa. També s’ha de tenir molt clar el que un va a veure. “Maggie” NO és un film amb Arnold “Terminator” Schwarzenegger aniquilant zombies sense remordiment. Aquí és un pare que sap que la seva filla té una sentència de mort sobre el seu cap. Haurà de matar-la del tot o veure-la com una morta en vida, però mai més tornarà a ser la seva nena.

“Maggie” suposa una estupenda carta de presentació per a Henry Hobson, el seu director, que fins ara s’havia dedicat, sobretot, a dissenyar títols de crèdit per a pel·lícules i videojocs. També suposa una bona oportunitat per veure un Arnold diferent, fins i tot, entranyable. I s’ha de destacar la interpretació d’Abigail Breslin amb un personatge que evoluciona des de la indefensió al perill latent mentre mira de dir adéu a tot el que perdrà quan deixi de ser ella mateixa.

Strangerland

Strangerland

Acabats d’instal·lar en un remot poble australià, Catherine (Nicole Kidman) i Matthew (Joseph Fiennes) veuen amb terror com els seus dos fills adolescents han desaparegut al desert en plena tempesta de sorra. Amb el poble mobilitzat per trobar els nois, es desencadenen rumors terribles.

Amb interpretacions solvents de Nicole Kidman (sobretot), Joseph Fiennes i Hugo Weaving, “Strangerland” ens arriba de les antípodes amb  una atmosfera que ens remet a “Picnic en Hanging Rock”. L’ambient desèrtic genera un cert desassossec que s’incrementa amb la sortida a la llum, amb la desaparició dels dos fills, de tots els problemes familiars existents en aquella casa. “Strangerland” mostra un matrimoni que ja no s’estima, ja no es desitja. La desaparició, a més, demostra que tampoc no saben res del que fa la seva filla i, en el cas de Catherine, que tampoc s’ha adonat de les seves mancances sentimentals i sexuals força similars a les de la seva filla.

“Strangerland” peca de lentitud, exasperant alguns moments, però té un ambient que recorda “True detective” o “La isla mínima”. Una investigació on es descobreixen moltes intimitats i moltes veritats amagades. El final una mica desconcertant, per cert.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies