Continuem parlant del cinema que passa per Sitges. Avui ha estat el dia de Gaspar Noé i l’esperada “Love 3D”, després “The invitation” ens ha donat la sorpresa agradable del dia i per acabar una mica d’animació amb “Miss Hokusai”.

Love 3D

Love 3D

Hi havia molta expectativa per veure la darrera pel·lícula de Gaspar Noé, un director que sobretot des que el gran públic el va conèixer amb “Irreversible” tendeix a remoure l’espectador i no deixar ningú indiferent. I més si tenim en compte que el film que presentava a Sitges venia preanunciat com de porno 3D. El que ens hem trobat però és una història d’amor amb molta càrrega eròtica i un 3D sense massa sentit.

Un matí, Murphy (Karl Glusmanrep una trucada: la seva exnòvia Electra (Aomi Muyockha desaparegut. Casat i amb un fill, Murphy dedica la jornada a recordar la seva història d’amor de dos anys amb Electra, una relació tremendament extrema i apassionada.

A “Love 3D” hi ha molt sexe, sí, però el director s’encarrega ben bé, a través de les frases del seu protagonista, un aspirant a director de cine, de remarcar que el que ens està explicant és una història d’amor, des del principi fins al final, i que el sexe,  romàntic, apassionat o experimental, és un element inherent a la relació entre el Murphy i l’Electra. Així en línies generals el discurs funciona i la pel·lícula acaba essent un bon retrat d’una relació, ajudat per aquesta manera desordenada d’explicar-la que permet anar descobrint-ne claus importants poc a poc. Però al film tampoc li falten defectes. Un metratge de dues hores que resulta excessiu fins a fer-se soporífer en alguns fragments. Un actor protagonista no massa expressiu que no ajuda a generar empatia. I un ús del 3D que costa de justificar perquè no aporta massa res narrativament i que potser a Noé només li feia gracia per un pla d’una ejaculació disparant cap a l’espectador amb ulleres que  l’Auditori de Sitges ha rebut amb sonores rialles i aplaudiments.

The invitation

The invitation

Una de les sorpreses més agradables de la jornada i en el que portem de festival ha estat la pel.lícula de Karyn Kusama (directora de “Jenifer’s Body”, “Aeon Flux” i alguns capítols de “Halt and catch fire”) que ha vingut en persona a presentar-la a Sitges. I a jutjar per la velocitat amb la que molts espectadors s’han abraonat a la sortida sobre les caixes on es depositen els vots del públic, no descartem que obtingui bones puntuacions per aquest guardó.

A “The invitation” ens trobem amb Will (Logan Marshall-Greeni Eden (Tammy Blanchard) que van perdre el seu fill fa anys. La tragèdia va afectar la seva relació de forma irreversible, fins al punt que ella va desaparèixer sobtadament. Un dia, Eden torna a la ciutat; s’ha tornat a casar i sembla que en ella hagi canviat alguna cosa, convertint-la en una presència inquietant i irreconeixible fins i tot per a Will.

Kusama va jugant les seves cartes de manera intel·ligent per mantenir l’atenció de l’espectador i anar passejant-se pels diferents temes que tracta la pel·lícula. Des de l’arribada dels convidats a la casa, els diàlegs que marquen la relació entre ells, els dolors del passat que condicionen la retrobada, els debats sobre les diferents maneres d’afrontar la pèrdua, les confessions, les copes, el sopar i el sorprenent final, tot plegat ve impregnat d’una tensió omnipresent in crescendo que et manté enganxat de principi a fi.

Miss Hokusai

Miss Hokusai

Keiichi Hara ens porta un preciós relat al voltant de O-Ei, la filla del mestre pintor Hokusai. El director de l’exquisida “Colorful” ha firmat el retrat d’una família i d’una època, la de la ciutat d’Edo de principis del segle XIX.

Com a pel·lícula d’animació poc a criticar-li a “Miss Hokusai”, l’adaptació del còmic “Sarusuberi” de Hinako Sugiura. Però sí és d’aquells films que et deixa la sensació de que com a occidental se t’estan escapant coses que potser des d’una mirada més propera conecten millor amb l’espectador. El més bonic és el retrat que fa dels artistes, dels dibuixants tradicionals japonesos aquí encarnats pel pare, la filla i els seus aprenents. Però en els altres temes, la història de la germana cega, les geishes i la història de Edo (després anomenada Tòquio), el film es dispersa i acaba resultant erràtic.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X