Avui ha estat un dia de contrastos. Començar el dia amb “Baskin”, un film amb molta viscera, per continuar amb les patacades de “SPL 2. A Time for Consequences” i després les decepcions de “Knock knock” d’Eli Roth i “The face of an angel” de Michael Winterbottom.

Baskin

Baskin

Sí, avui hem començat el dia amb una pel·lícula típica de Sitges: de molta sang i viscera. D’aquelles que et fan pensar que potser no ha estat una bona idea esmorzar abans d’entrar a la sala.

Una unitat de policia s’endinsa en un edifici abandonat, on trobarà una missa negra practicada per un obscur culte de caires lovecraftians. Això és només el principi d’un llarg viatge al terror. Basada en el curtmetratge homònim, un dels treballs més impactants dels últims anys, convertit en un tour de force encara més aterridor i visceral.

La cinta comença enganyant amb els seus personatges parlant distesament del Barça i elogiant les bondats del poble català (sí, català, català). De mica en mica el director turc, Can Evrenol desenvolupa un exercici de terror atmosfèric, en un trajecte que culmina en un memorable descens als inferns on tot es posa marrano, sagnant i amb més vísceres que una casqueria. Tot això amb un dolent amb una inquietant semblança amb Carmen de Mairena.

SPL 2: A Time for Consequences

SPL 2: A Time for Consequences

Un altre cinema típic de Sitges és el de xinesos que es donen moltes trompades. Abans del passi l’Auditori de l’Hotel Melià ha estat ’escenari de l’entrega del Premi Maria Honorífica a Simon Yam, en reconeixement a la seva productiva carrera –protagonista de més de 200 pel·lícules i un dels protagonistes d’aquesta “SPL 2: A Time for Consequences”

Ara fa deu anys, Wilson Yip (“Ip Man”, “Dragon Tiger Gate”) dirigia un vibrant film d’arts marcials, “SPL: Killzone” (Duelo de dragones). En realitat, “SPL 2. A Time for Consequences” no té res a veure, argumentalment, amb aquesta primera pel·lícula. És una mena de seqüela però en realitat no ho és perquè ni els protagonistes de davant ni els de rere la càmera són els mateixos.

Infiltrat en una organització criminal, l’agent hongkonguès Kit és descobert i tancat en una presó tailandesa sota una identitat i un delicte falsos. La seva única escapatòria passa per convèncer Chai, un dels oficials, un home sumit en la seva pròpia lluita, contra la leucèmia de la seva filla.

El cert és que hi ha patacades a dojo, i policies, i mafiosos,  i una nena molt mona. El que deixa amb la boca oberta són les escenes de lluita realment espectaculars en un film on l’adrenalina està pels núvols tota l’estona.

Knock Knock

Knock Knock

Toc toc… Si truquen a la porta, no hauries d’obrir. I si les dues jovenetes (Ana de ArmasLorenza Izzo) que has convidat a entrar s’ofereixen per ficar-se al llit amb tu, no hauries de cedir. Evan (Keanu Reeves) incompleix aquestes dues premisses, així que la seva vida de perfecte pare de família estarà a punt de convertir-se en un malson quan dues desconegudes decideixin sotmetre’l a un violent joc.

Quan arriba un film amb el segell fosc i macabre d’Eli Roth esperes això, una cosa fosca i macabra, però en els darrers films, Roth ja no és el que era.  Ja ens va decebre amb “The green inferno” aquella promesa d’orgia caníbal que es va desenvolupar a mig gas i ara ens porta un film que podria emetre’s un dissabte tarda a Antena 3 o Telecinco i no desentonaria amb un telefilm qualsevol.

“Knock Knock” és un pel·lícula sosaïnes, previsible, plena de tòpics sexistes (en tots dos sentits), sense gràcia quan se suposa que hauria de fer-ne, sense inquietar tampoc quan toca i massa moralista. Ens ho podíem esperar de qualsevol però no d’Eli Roth.

The Face of an Angel

The Face of an Angel

Sap greu dir-ho però aquest film de Winterbottom ha estat la cosa més avorrida que he vist fins ara a Sitges.

El 2007, el món va quedar commocionat per l’assassinat de Meredith Kercher. Michael Winterbottom s’acosta al cas a través d’un cineasta a qui encarreguen fer una pel·lícula que exploti el filó de la tragèdia, però que entrarà en crisi quan se submergeixi en les complexitats i les contradiccions entorn del fet.

Protagonitzada per Cara Delevingne, Kate Beckinsale i Daniel Brühl, “The face of an angel” és un telefilm pretensiós al voler convertir-se en una “fascinant” reflexió sobre la creació i la responsabilitat moral de l’art. Repetitiu de conceptes, d’imatges i d’escenes acaba sent tediós i bastant avorrit.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies