Yo, él y Raquel
7Valoració
Puntuació dels lectors: (0 Vots)
0.0

Les angoixes adolescents són terreny abonat recentment per un tipus de cinema indie que sap mirar-se-les amb un to de tragicomèdia. Un to que connecta molt bé amb un públic que, per una banda se sent identificat amb els seus personatges, i per l’altre sap que les penes passen millor amb alguna rialla. L’última mostra d’aquest subgènere va ser la gran triomfadora del passat festival de Sundance on va posar d’acord al jurat que li va donar el seu Gran Premi i també al públic que la va votar millor pel.lícula del certamen: “Me, Earl and the dying girl”.

Aquí el títol s’ha traduït de forma discutible per “Yo, él y Raquel”, no fos cas que això de la noia moribunda espantés algun potencial espectador, tot i que aquest aspecte de la trama no és un secret.

El protagonista de la història és en Greg (Thomas Mann), un noi que passa l’habitual fase d’inadaptació adolescent, de sentir que no encaixa enlloc. La seva tàctica per anar fent via és apuntar-se a tots els clubs de l’institut per passar estona amb tothom i alhora passar inadvertit. El més semblant que té a un amic, tot i que ell l’anomena més aviat company de feina, és l’Earl (RJ Cyler) amb qui es dedica a filmar peculiars versions de clàssics del cinema. Un dia la mare del Greg (Connie Britton) li demana que passi temps amb la Rachel (Olivia Cooke), una noia del seu institut a qui li acaben de diagnosticar leucèmia. Tot i la reticència inicial, entre els dos s’estableix una curiosa amistat que els donarà confiança per afrontar la vida i la mort.

Olivia Cooke i Thomas Mann a "Yo, él y Raquel"

La història de “Yo, él y Raquel” parteix d’una novel.la de Jesse Andrews que amb la seva adaptació escriu el que és el seu primer guió per una pel.lícula. La direcció s’ha posat en mans de Alfonso Gomez-Rejon, qui va treballar durant anys com a assistent personal de gent com Martin Scorsese o Robert de Niro i després ha fet carrera dirigint per a televisió a sèries com “American Horror Story” o “Glee”.

Els dos, recolzats per la natural parella protagonista, plantegen una història trista que es fa portable i cala gràcies al contrapunt d’un sentit de l’humor molt indie. D’aquesta manera, tot i que potser el resultat no és tant diferent com ens insisteix el narrador en que és i que en algun moment el perden, saben trobar un bon equilibri entre el drama i la comèdia, el trist i l’alegre, i com parlar tant de la mort com de la vida. A més la dedicació dels dos nois protagonistes a rodar particulars versions curtes de films com “Apocalipse Now”, “Ciudadano Kane”, “El séptimo sello” o “La naranja mecànica” és una divertida clicada d’ull extra pels cinèfils.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies