Una capsa de cartró sanguinolent és el símbol de l’impactant final de l’emblemàtica pel·lícula “Seven”, de David Fincher, recordat per tots els fans del gènere. Al Setembre ha celebrat el 20è aniversari de la seva estrena i el Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya commemora aquesta fita dedicant-li el cartell de la seva 48a edició. Preparats? Comença el Fantàstic.

We are still here

We are Still Here

Iniciem dia i Festival a la sala Tramuntana (que no seria la millor sala del món) per veure el film de Ted Geoghegan “We are still here”.

Després de la mort d’un dels seus fills, Anne i Paul Sacchetti es traslladen a una casa en un petit poble de Nova Anglaterra -i només arribar sona una d’aquelles músiques que indiquen que allà no hi haurà bon rotllo, cosa que a la vida real també seria pràctic que t’avisessin d’aquesta manera. Efectivament, de seguida una sèrie de fets estranys convenceran Anne que l’esperit del seu fill habita la casa. Per tractar amb els fantasmes, convidaran una excèntrica parella.

“We are still here” és la típica pel·lícula de casa encantada amb un passat poc agradable (tant com el soterrani que té) en un poble que té coses a dir. De tall clàssic i amb moments de càmera subjectiva és un film efectiu sense que aporti res de nou al gènere però que aconsegueix inquietar quan ho veus en una sala a les fosques mentre, secretament, t’alegres de no tenir soterrani del que preocupar-te.

La bruja

La bruja (The Witch)

Continuem a l’Auditori (i amb 15 minuts de retard o no seria el Festival de Sitges) amb la producció nord-americana “La Bruja” (The Witch) dirigida pel debutant Robert Eggers, que es va alçar amb el premi al millor realitzador a Sundance 2015, convertint-se en un dels nous directors amb major projecció dins el panorama del cinema fantàstic actual. És el moment de la pel·lícula inaugural.

“La bruja” ens trasllada a Nova Anglaterra, al segle XVII. Una família intenta tirar endavant en mig d’un entorn aspre. Tanmateix, quelcom de fosc sembla que els aguaita: un nadó desapareix en un tancar i obrir d’ulls, la cabra començar a fer sang en lloc de llet… i tots temen que els hagin maleït.

El film, protagonitzat per Anya Taylor-Joy, Ralph Ineson, Kate Dickie i Harvey Scrimshaw, manté a l’espectador en una atmosfera de malson opressiva d’aquella època. El seu terror es cuina a foc lent i amb petits detalls que van sumant. L’opressió i incomoditat que genera “La bruja” va in crecendo fent que l’espectador cada cop es remogui més inquiet en la seva butaca fins al desenllaç final.

“La Bruja” combina la vocació de cinema de terror clàssic amb l’especulació històrica i el drama familiar, indagant també en les arrels de la religiositat de la societat nord-americana així com també en la naturalesa del Mal. Amb tocs d’”El resplandor” de Stanley Kubrick, de “La cinta blanca” de Michael Haneke i un cert ambient d’”El exorcista” de William Friedkin, “La bruja” està convertint-se en una de les pel·lícules de gènere més esperades de l’any i que arribarà a l’Estat espanyol distribuïda per Universal Pictures.

“La bruja” no és ben bé la pel·lícula que un espera o imagina per a inaugurar un Festival com Sitges. De la seva qualitat però no en dubtem ni nosaltres ni la gent que ha aplaudit quan ha acabat la projecció.

Absolutely anything

Absolutely Anything

Una junta alienígena (les veus de la qual pertanyen ni més ni menys que als Monty Python) dóna a un home qualsevol l’habilitat de fer tot el que li sembli. Si demostra que pot fer servir els seus poders per al bé, convidaran la Terra a afegir-se al consell de savis interplanetari. Si no, simplement destruiran el planeta, aquest és el punt de partida d'”Absolutely anything”.

Si us dic Terry Jones, el director d’aquest film, potser no us dono cap pista. Però si us dic Monty Phyton ja podreu deduir que “Absolutely anything” no ens ha fet plorar. Terry Jones ha dirigit les pel·lícules ideades pel grup, com “La vida de Brian” (79) o “El sentido de la vida” (83). Això són paraules majors, companys i companyes.

“Absolutely anything” és una comèdia fantàstica, amb l’enginy surrealista i la ironia que caracteritza el genial humor dels Python. Interpretada per Simon Pegg i Kate Beckinsale, també ens trobem amb un homenatge pòstum a Robin Williams qui es va encarregar de posar la veu a Dennis, un gos molt especial.

Després dels primers ensurts del Festival desengreixar una mica amb la imaginació surrealista i l’humor genial dels Monty Phyton senta de conya.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies
X