P!nk – “Today’s The Day”

La Pink fa temps que ens està fent esperar un nou disc que segueixi al “The truth about Love” de 2012. Però mentrestant ha decidit llençar un single i ho ha fet per posar banda sonora a la 13 temporada del show de la seva amiga Ellen DeGeneres. La cançó, que porta per nom “Today’s the day” es va presentar, com no podia ser d’altra manera, en directe al programa, en un escenari en ple Rockefeller Center a Nova York. El tema, produït per Greg Kurstin, és pur so Pink, pop-rock ballable, dinàmic i ple de bon rotllo. I per arrodonir-lo la cantant tant en la promo com en la presentació en directe, s’ha fet acompanyar de la seva filla de 4 anys, Willow. Ara a esperar a veure si es confirmen els rumors de que un nou disc podria arribar a finals d’any i si a banda de temes tant reconeixibles com aquest “Today’s the day” hi trobem també el costat més sorprenent i combatiu de la Pink que tant ens agrada.

James Morrison – “Demons”

James Morrison ha hagut de bregar durant temps amb que l’associessin a un altre James britànic, l’empalagós Blunt. Sobretot qui l’hagi vist en directe sabrà que Morrison té un so i unes lletres millors, però la imatge de soft no se l’ha tret mai de sobre, tot i els reconeixements i els tres discs de platí que acumula. Potser per això, ha escollit “Demons” per presentar-nos el que serà el seu quart disc, ‘Higher Than Here’, que sortirà a final d’octubre. I no és que James Morrison se’ns hagi tornat gòtic ni molt menys, però sí que ha volgut sonar una mica més fosc i espiritual, un pèl, en un vídeo rodat en un pla seqüència on ens parla dels dimonis que ens persegueixen. Els altres dos talls que ja hem pogut sentir del nou àlbum són el que dóna nom al disc “Higher than here” i “Heaven to a soul”, i amb ells Morrison demostra que està disposat a tornar a la palestra després de tres anys de silenci dedicats a fer de pare, aportant varietat i ganes de provar coses noves.

Belize – “Stab my Heart”

Des de Pamplona ens arriba aquesta jove formació nostàlgica i optimista, que acaba de publicar el seu debut homònim després d’enlluernar la Warner amb els seus primers senzills “Egos” i “Ritmos de la ciudad”. “Belize” és un album ple d’exotisme i tints electrònics, que va més enllà del clàssic format pop, un so que els ha portat a ser comparats amb els Arcade Fire. Ells citen com a influències a Youth Lagoon, Brian Eno, Tame Impala, Delorean, El Guincho o John Talabot, i no dubten a canviar d’idioma o saltar de l’electrònica afrancesada als ritmes més llatins si amb això aconsegueixen fer-nos viatjar pel seu interessant univers sonor. L’elecció de “Stab my Heart” com el senzill presentació de l’àlbum ha estat d’allò més encertada. Aquest 25 de setembre els podrem veure en concert acústic i signant discos en el FNAC de L’Illa Diagonal a Barcelona.

Tiggs Da Author – “Georgia”

So Motown i el Reggae es fusionen en el primer senzill del cantant i compositor Tiggs Da Author, el tanzà establert a Londres que sembla disposat a asseure les bases del futur del soul. Encara que només hàgim pogut escoltar “Georgia”, no hi ha cap motiu pel qual Tiggs Da Author no pugui convertir-se en tot un èxit instantani. Amb aquesta tornada enganxosa, aquests sintetitzadors i sons orquestrals tan a l’estil Marvin Gaye, i aquests roots reggae que desprèn, “Georgia” està destinada a ser adorada. A l’espera de nou material per acabar de valorar la solidesa del treball de Tiggs Da Author, ja podem aplaudir la seva veu profundament individual, com a mínim inusual, que el desmarca dins del panorama actual.

Georgia – “Digits”

Georgia també és el nom del disc debut de la londinenca Georgia, publicat per Domino. Amb només 21 anys, el seu currículum inclou treballs com a bateria per a Kwes, Kate Tempest i Micachu, i un EP “Come In”, completament escrit, gravat i produït per ella sola. I sola s’ha valgut per a que el seu àlbum “Georgia”, ple de grime, R&B, dub i pust-punk, hagi cridat la nostra atenció, sobretot per cançons com aquesta, “Digits”, que ja s’incloïa en la seva EP. Una hipnòtica peça de pop electrònic emborratxada de percussió hip-hop i una melodia amb la que la veu de Georgia brilla de forma multi-cromàtica. Tota una promesa.

The Dead Weather – “Cop and Go”

Tant se val si és en solitari, amb els White Stripes, amb The Racounters o amb The dead weather, per Jack White la qüestió és no tenir el cul quiet i donar sortida a totes les seves inquietuds creatives. Ara li toca el torn a aquesta última banda que el de Detroit va formar unint forces amb Alison Mosshart. A The Dead Weather sol navegar pel seu costat més fosc i experimental, i mentre deixa les serpentines veus a Mosshart, White s’explaia a la guitarra o la bateria, com és el cas d’un dels singles amb el que van presentar el seu nou disc “Dodge and Burn”: “Cop and go”, una mica de blues rock brut amb grinyolants riffs de guitarra, reverberacions, una veu entre hipnotitzadora i amenaçant, i el geni aporrejant els plats a plaer. Una altra mostra del to que trobareu al disc, és l’escollida com a primer single, “I feel love (Every million miles)“.

Disturbed – “The Sound Of Silence”

Els Disturbed han tret nou disc a finals d’agost: “Immortalized”, amb el que segueixen la seva bona ratxa i ja és el seu cinquè àlbum consecutiu que arriba al capdamunt de les llistes. En els 13 temes que el composen hi trobem molt del so dur característic de la banda de Chicago, però el que ens ha cridat l’atenció és una versió del clàssic de Simon & Garfunkel “The sound of silence”. L’himne folk permet al cantant del Disturbed, David Draiman, treure un costat més suau que el que normalment exhibeix en els temes propis del seu grup. Però a la vegada han sabut donar-li al tema un punt just i emocionant, no pas fent una cover heavy sense més, sinó trobant l’equilibri entre el to suau de l’original i la fortalesa de la veu de Draiman, acompanyat amb arranjaments d’orquestra que li donen a tot plegat una dimensió més grandiosa.

Paul Young – “Don’t Dream It’s Over – Solo Version”

I com a punt i final de la nostra PlayList, una altra versió, la que Paul Young va fer de l’èxit de la banda australiana Crowded House “Don’t Dream It’s Over” (1986). El músic i compositor britànic que va aconseguir l’estrellat a mitjans dels 80, va aconseguir en 1991 que en el Regne Unit el “Don’t Dream It’s Over” preferit fos el seu. Aquella versió incloïa també les veus de Paul Carrack, però ara podem gaudir també per primera vegada d’una versió sense Carrack. Sony Legacy acaba de publicar “Tomb of Memories: The CBS Years (1982-1994)”, un bookset de luxe amb fullet de 24 pàgines i 4 discos en els que a més dels seus majors èxits, trobem 8 pistes que mai havien estat editades en CD, 3 cançons inèdites, i 9 versions inèdites, com aquesta “Solo Version” que tant ens agrada.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada