Escenas de la vida conyugal

2015-10-06

8Valoració

De l’1 al 18 d’octubre de 2015 podrem guadir al Teatre Tívoli de Barcelona de “Escenas de la Vida Conyugal”, d’Ingmar Bergman, amb Ricardo Darín i Érica Rivas sota la direcció la de Norma Aleandro.

Després d’una llarga i exitosa temporada a l’Argentina, amb gran èxit de píblic i crítica, arriba “Escenas de la vida conyugal” a Barcelona. Norma Aleandro va interpretar aquesta mateixa obra juntament amb Alfredo Alcón al 1992, i ara s’encarrega de dirigir-la en aquesta nova versió de Federico González del Pino i Fernando Masllorens.

Escenas de la vida conyugal va ser concebuda per Bergman com a una minisèrie per a la televisió sueca, amb Liv Ullmann i Earland Josephson com a protagonistes, en una versió de cinc hores de durada, que va ser presentada en sis capítols amb gran èxit d’audiència (1973). Posteriorment va passar a la televisió mundial, despertant així l’interès de la indústria cinematogràfica nordamericana, que va encarregar a Bergman una reducció de la durada per a poder estrenar-la als cinemes, on va guanyar premis com els Golden Globe i els BAFTA. Temps després el propi Bergman va adaptar el guió cinematogràfic al format teatral, estrenant-se el 1981 a Múnic, on estava exiliat en aquell moment.

L’obra està dividida en sis episodis que ens mostren els secrets i les contradiccions d’un matrimoni que està en procès de descomposició. No conec la versió de Bergman, mai no ha estat un dels meus cineastres predilectes, però crec que no m’equivocaré gaire si intueixo que la versió del suec és segurament molt més amargant que la comèdia que ens trobem al Tívoli. Una comèdia, sí, però d’una tristesa infinita.

Juan i Mariana, la parella protagonista (Ricardo Darín i Érica Rivas) relaten al públic en un joc on alternen els propis actors amb el seus personatges, trencant la quarta paret al començament de cada escena per a presentar-la, la problemàtica d’un matrimoni consolidat, amb dues filles, que veu com, poc a poc, el món que comparteixen es va ensorrant. Els coneixerem abans, durant i després del procés de divorci.

Hi ha situacions divertides, dramàtiques i fins i tot violentes, però sobretot, hi ha situacions d’una honestedat brutal. M’ha agradat particularment que, malgrat estar enfocada en clau de comèdia, l’obra i els actors destil•len tota la tristesa i la complexitat de la relació en escena.

Tots dos actors transmeten amb gran veritat les contradiccions dels seus personatges, les errades, les febleses… i aconsegueixen que tot aquest embolic d’humanitat arribi al cor del públic. Et cabreges (i molt) amb en Juan, que trenca amb tot per un egoïsme sense mesura ique en determinats moments actua contra tota lògica; pateixes amb la Mariana, que pot arribar a ser igual d’histèrica que de fràgil i desamparada; arribes a compadir, a intentar entendre malgrat tots els altibaixos a aquesta parella erràtica.

La confusió arriba a l’espectador i fa que l’empatia amb els personatges sigui més gran. Potser, com algun savi va dir alguna vegada, tot s’entén molt millor a través de l’humor.

Ens reconeixem en la Mariana i el Juan i alhora comprovem que cada casa és un món, que la condició humana és un misteri i que res no és ni blanc ni negre, sinó que hi ha un miler de tons de gris a la zona intermèdia.