A “El que no et mata et fa més fort”, la singular parella aclamada per més de 80 milions de lectors amb “Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somniava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire” continua la seva història. Ha arribat el moment que els seus camins es creuin novament. Torna la Lisbeth Salander. Millennium continua.
La Lisbeth Salander està inquieta. Ha participat en un atac hacker, sense cap raó aparent, i està assumint riscos que normalment evita. La revista Millennium ha canviat de propietaris. Els qui el critiquen, insisteixen que en Mikael Blomkvist ja és història.
Una nit, en Blomkvist rep la trucada del professor Frans Balder, un eminent investigador especialitzat en Intel·ligència Artificial, qui afirma tenir en la seva poder informació vital per al servei d’intel·ligència nord-americà. El seu as a la màniga és una jove rebel, una bestiola rara que s’assembla molt a algú a qui en Blomkvist coneix massa bé.
En Mikael sent que aquesta pot ser l’exclusiva que ell i Millennium tant necessiten, però la Lisbeth Salander, com sempre, té els seus propis plans.
La feina de Lagercrantz no deu haver estat fàcil. Cert que ha comptat amb part de la feina d’escriptor ja feta, com la de construir els personatges principals, però aquest fet li condiciona la novel·la, es nota. És evident que Lagercrantz dosifica i censura Lisbeth Salander durant sis capítols per donar-se temps de presentar els nous personatges més plans que els antics. Això segurament ha tensat una mica als fans de la hacker, a la que intueixen en algunes parts del text però no veuen fins ben endavant de la trama. L’autor no tenia cap altre remei si volia salvaguardar els nous protagonistes del llibre, quan surt Salander s’ho menja tot.
“El que no et mata et fa més fort” és un llibre trepidant. Està construït i narrat, amb els punts àlgids deixats a final de capítol per enganxar al lector. La trama no és tan recargolada com ho era al segon i tercer volum de la saga i l’autor intenta, potser massa, que ningú no es perdi. Tampoc, no ens enganyem, és excessivament original: l’opció del nen autista amb talents amagats l’hem vist un munt de vegades i tampoc estén l’univers Millennium del que ja coneixíem.
El llibre és un punt i seguit. Es nota en el final -un pèl massa feliç tenint en compte qui el protagonitza i no crec que hi pegui massa. “El que no et mata et fa més fort” és: tenim uns bons personatges principals i no permetrem que deixin de viure en la ficció (i menys si en treiem benefici). No crec que els fans surtin decebuts, a mi m’ha agradat retorbar-me amb Mikael i Lisbeth. Salander continua en tot el seu esplendor. Potser en properes continuacions se la deixarà una mica més al seu aire sense por que es mengi als seus nous companys de trama.
Envía una resposta