Caiguts del cel
5Valoració

“La vida tranquil•la i feliç d’una parella petit burgesa de mitjana edat es veu trastocada bruscament quan, un bon dia, sense motiu ni explicació aparents, comencen a aparèixer diners dins el menjador de casa seva. La situació s’embolica quan s’hi veuen implicats la dona de fer feines estrangera de la parella i un peculiar veí molt inquietant. I tot, per arribar a un final absolutament inesperat que cap espectador no hauria de revelar.”

Com s’acostuma a dir: “mucho ruido y pocas nueces”. El Teatre Condal torna a obrir la temporada amb un repartiment estel•lar, un director d’extensa carrera, una escenografia pròpia d’un plató de televisió i un plantejament argumental que, com a mínim, crida l’atenció. Però tot es queda en un intent de seguir amb les convencions teatrals de sempre, sense adonar-se’n que ara tot això és cosa de les sit-coms.

La mitjana d’edat del públic ronda els 70 anys, una audiència que, normalment, busca un teatre fàcil, de riure simple i que els faci oblidar-se del món sense gaires complicacions. Si aquest era l’objectiu de Sergi Belbel, aconseguit. Però vendre aquesta obra com una barreja entre “théâtre de boulevard” i “teatre de l’absurd” és demostrar una desconeixença absoluta de qualsevol dels dos tipus de teatre. Que el públic de la tercera edat no sàpiga quan riure, i que el públic jove no ho faci i s’avorreixi, indica que, més enllà de la base, tota la resta no va bé. I que el final de l’espectacle no tingui sentit, no converteix una obra naturalista en teatre de l’absurd.

Jordi Bosch i Emma Vilarasau interpreten de nou un matrimoni, aquesta vegada un que es troba amb què plouen diners dins el seu saló. El plantejament, com hem dit, crida l’atenció. Un es podria esperar monòlegs plens de filosofia, actes simbòlics i debats de caràcter polític que fessin plantejar-se a l’espectador la seva existència social. Res més allunyat de la realitat. En comptes d’això, ens trobem amb un capítol d’Alf que, tot i que Vilarasau s’hi deixi la pell (i la veu), no aconsegueix ni la meitat de ritme.

Caiguts del cel fa creure que hi ha una part del teatre que no ha evolucionat. Seguim amb les comèdies d’embolics que intenten ser de nova generació però que l’únic que fan és quedar-se amb el dolent i exagerar-ho. Sap realment greu haver de fer una crítica així d’un equip tan bo, potser les expectatives van fer caure la realitat.



Teatre: Teatre Condal
Web teatre
Autor del text: Sébastien Thiéry
Direcció: Sergi Belbel
Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Bosch, Carles Martínez i Anna Barrachina


Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies