Arriba el darrer film d’Alejandro Amenábar, un thriller psicològic poc eficaç sobre el satanisme i la influència de la regressió.
Una onada de casos, suposadament provocada per pràctiques satàniques, va atemorir la població dels Estats Units les dècades dels 80 i 90. Alejandro Amenábar es basa en aquests fets per a oferir-nos un producte regular. Ethan Hawke encarna el personatge d’un detectiu que investiga el cas d’un pare que admet que ha comès abusos sexuals a la seva filla, tot i que no en té cap record. El relat estableix una dicotomia difuminada, a propòsit, on realitat i imaginació mantenen un combat d’escàs interès. Aquesta dualitat arriba amb poca força, sense una tensió adequada. Des del pati de butaques es troben a faltar elements que facin rellevant la suposada perversió que provoca aquesta investigació. Els calfreds dels espectadors apareixen més per una inadequada utilització de l’aire condicionat a la sala que no pas causats per la perícia d’una direcció a la qual li falta un toc de distinció.
Les possibles actuacions de sectes satàniques provoquen perplexitat i tenen amb el cor en un puny la societat americana. El joc que l’església proposa a la comunitat sovint entra en conflicte amb la culpabilitat. I en aquest joc on la culpa i la persuasió s’entrellacen, la manipulació i, fins i tot, la perversió posen sobre la taula unes fitxes macabres. La deshumanització i els sacsejos psicològics col·loquen entre l’espasa i la paret els més fràgils. I fan ballar el cap les forces de l’ordre. La regressió com a mètode provoca controvèrsia. La ciència i els fenòmens paranormals topen. I d’aquest xoc en surt el conflicte.
Tot i la correcció global, a “Regresión“ li manca personalitat. La història transcorre de manera correcta, sense cap tret significatiu. Potser, a banda d’un ritme narratiu un tan monòton, la part més pobra tingui a veure amb uns efectes especials poc efectistes que no aconsegueixen, en cap moment, ficar-nos la por o l’angoixa al cos. Bàsicament, el film no acaba de trobar un to dramàtic adient. La tensió que hauria de fer circular el thriller s’absenta. I només un angoixat Ethan Hawke aconsegueix vestir-nos d’elements que permeten entendre el patiment i l’ansietat en què se suposa que hem de navegar.
El fil argumental avança fidel per un camí sense massa entrebancs i amb un punt de gir que ens dóna una espurna de sorpresa. Tot plegat, escadusser pel que s’espera d’un thriller on la figura de Satanàs queda deslluïda. Les interpretacions d’Ethan Hawke, David Thewlis i Emma Watson salven un film que ni ens posa els pèls de punta ni ens provoca basques. En definitiva, ens trobem davant d’un thriller que passa, sense pena ni glòria, per un camí on la sang, la por, el neguit i els rituals satànics deixen petjades poc profundes.
Envía una resposta