Gonzalo vol apostatar. Incorporat a la fe cristiana des del moment del seu naixement està decidit a renunciar-hi, però no li serà tan fàcil. La pel·lícula de l’uruguaià Federico Veiroj ens porta l’odissea d’un David lluitant contra el poderós Golliat de l’església cristiana
Un apóstata és aquell que demana que s’elimini tot registre seu en una determinada religió. I això és precisament el que vol fer el protagonista d’“El apóstata” del director uruguaià Federico Veiroj. Gonzalo Tamayo (Álvaro Ogalla) és un noi que ha decidit que no vol seguir permetent que l’esglesia el compti com a creient catòlic i que ja que els seus pares no li van demanar l’opinió al batejar-lo i ell no ha seguit practicant el catolicisme, vol que l’església de la seva ciutat elimini dels seus llibres el seu nom i la seva partida de bateig. Però mentre anem coneixent la vida de Gonzalo, la seva incapacitat de completar els estudis, la seva relació amb la seva veïna (Bárbara Lennie) i el nen al que dóna classes (Kaiet Rodríguez), la intimitat prohibida que comparteix amb la seva cosina (Marta Larralde) i la falta de comunicació amb la seva mare (Vicky Peña), veurem que l’Església no està gens disposada a posar-li les coses fàcils per complir amb la seva apostasia.
Veiroj realitza amb “El apóstata” un cinema d’estil natural amb un protagonista que debuta i una història senzilla però ben explicada, tot i que reincideix en alguns temes i se’n deixa d’altres per explorar. En conjunt la seva cinta és una reflexió correcta, no del tot rodona però amb un punt de gràcia al girar entorn d’un personatge i un nucli social que no es compromet amb res però que en canvi posa tota la convicció en voler desfer un lligam no escollit i quasi anecdòtic com és el de la fe cristiana.
Probablement el major problema del film és el seu protagonista, un noi anodí amb el que costa bastant de tenir-hi empatia i aguantar-se les ganes de sacsejar-lo perquè espavili d’una vegada per totes en el caos incoherent que és la seva vida. Amb un personatge al que li falta carisma, Álvaro Ogalla fa el que pot i se’n surt preu bé aconseguint que certs moments de la pel·lícula tinguin la seva gràcia, sobretot quan s’enfronta a aquest gegant inamovible que és l’església.
Envía una resposta