El festival està a les acaballes en el dia que Johnny Depp protagonitza una de les Perles i que Emily Watson arriba a San Sebastián a recollir el seu premi Donostia. Per rematar la secció oficial “Les démons” i una cloenda musical i no massa reexida “London Road”.
LES DÉMONS / THE DEMONS
A les acaballes del Festival arriba a la secció oficial “Les démons” un film canadenc amb la infantesa com a protagonista. El film ens trasllada a Montreal on s’estan produint una sèrie de segrestos de nens. Fèlix, un noi de deu anys d’un barri residencial de pacífica aparença és el protagonista a través dels ulls del qual viurem aquesta aventura. Imaginatiu i sensible, Félix, com molts nens, li té por a tot: el possible divorci dels seus pares, que semblen travessar una crisi; els maníacs que aguaiten als nens petits; els veïns sospitosos, i fins i tot la SIDA. A poc a poc, els dimonis imaginaris de la infància es barregen amb els d’una realitat inquietant.
El director canadenc Philippe Lesage explora a “Les Démons”, “les pors i els dimonis imaginaris i reals de la infantesa”. En el seu primer treball de ficció, el realitzador ha volgut donar “espai i llibertat” als actors per aconseguir “una imatge de vida real dins de la ficció”. Un repartiment que consta, bàsicament, de nens i adolescents, i molts d’ells en el seu primer paper a la gran pantalla. Entre alguns dels actors estan Édouard Tremblay-Grenier, Yannick Gobeil-Dugas, Vassili Schneider, Sarah Mottet, Mathis Thomas, Théodore Pellerin i Rose-Marie Perreault.
“Les démons” és un film al que li costa centrar-se en el tema. Encara que a la sinopsi oficial ho centri en els segrestos de nens, al film deambula per molts temes i moments de la vida d’en Fèlix: la seva família, les baralles dels pares, el primer amor, la crueltat infantil,el despertar sexual…. fins un punt on el director es concentra en un únic sentiment, la por de tot el que Fèlix va descobrint i, finalment, es decideix que el que vol fer és un thriller bastant fosc. El conjunt de la pel·lícula és desequilibrat, amb una primera part que contempla massa i narra poc i una part final que descol·loca i incomoda pel tema que tracta: la pedofília en el seu cas més extrem.
BLACK MASS
Després de “Les démons” decidim fer-li el salt a la secció oficial per endinsar-nos en una altra de les Perles del Festival, “Black Mass”.
“Black Mass” ens trasllada al sud de Boston, en la dècada de 1970, quan l’agent de l’FBI John Connolly convenç al gàngster irlandès Jimmy Bulger perquè col·labori amb l’FBI per així poder eliminar al seu enemic comú: la màfia italiana. Aquesta nefasta aliança s’escapa de qualsevol control, permetent que Bulger s’evadeixi el pes de la llei mentre consolida el seu poder i es converteix en un dels gàngsters més implacables i perillosos de la història de Boston.
El director Scott Cooper ha transformat Johnny Depp al temible gàngster James ‘Whitey’ Bulger. El cert és que ja li feia falta a l’actor un paper amb una mica de cara i ulls, lluny de les caricatures als que ens té acostumats darrerament. No són només els canvis físics als que s’ha sotmès l’actor, Bulger era mig calb, amb una esgarrifosa mirada blava i un rostre demacrat. A més a “Black Mass”, Depp construeix un personatge que inquieta i imposa amb la seva fredor i crueltat. L’actor és el més destacat d’un thriller força clàssic, correcte però no excessivament trepidant.
A més de Depp, el repartiment de ‘Black Mass’ compta amb Joel Edgerton que interpreta John Connolly, l’agent de l’FBI que, encegat per la seva ambició i pels vincles de la infància, va ajudar Bulger a estendre el seu imperi impunement, i Benedict Cumberbatch com a Billy Bulger, germà del mafiós i senador per Boston.
“Black Mass” es bassa en fets reals. James ‘Whitey’ Bulger va ser un dels capos més despietats de l’escena delictiva de Boston i durant més d’una dècada, fins que va ser capturat el 2011, va ser un dels més buscats per l’FBI.
EMILY WATSON
Emily Watson ha arribat a Donostia per recollir el premi. Un guardó que en la roda de premsa ha reconegut que no coneixia i que, amb flegma britànica, es mostrava sorpresa que li hagin donat -ella i molts dels que estàvem a la sala de premsa- perquè encara creu que té molt per oferir com actriu.
Ha estat una roda de premsa desangelada. No és que no hagi estat amable responent i després signant autògrafs però pel volum de gent que havia a la sala quedava clar que no era un nom com el d’altres anys que omplia el lloc a vessar.
Watson, a la que hem vist molt en drames, s’ha descrit com una actriu per descobrir per a la comèdia i qui li encantaria fer de villana.
Emily Watson lliuraria el premi Donostia a companyes com Helen Mirren, Maggie Smith i Judi Dench, actrius “clàssiques” del seu país, “ara famoses perquè han treballat en el cinema”.”Anteposen la feina a la seva pròpia vanitat. M’encanta honrar la tasca d’aquestes dones”, ha manifestat.
Sobre el seu futur no ho té clar. “No tinc realment un pla per a la meva carrera, és una vida com de gitano, et deixes portar on et porti el vent. A la meva edat, amb fills i família, és un desafiament. Sempre he intentat interpretar papers que tenen certa integritat. Unes vegades tens èxit i altres no “, ha explicat.
LONDON ROAD
I això s’acaba amics i ho fa amb “London Road”, una pel·lícula que segueix amb la tònica de la Secció Oficial d’aquest any: Uff, què és aixo?!
“London Road” narra els successos reals que van commoure a la població de Suffolk el 2006, quan la tranquil·litat de la ciutat d’Ipswich es va veure alterada pel descobriment dels cossos de cinc dones. Els residents de London Road portaven anys lluitant contra la freqüent aparició d’homes que recorrien el carrer per demanar els serveis de prostitutes. El film descriu com la comunitat es converteix en l’epicentre d’aquests tràgics esdeveniments.
Fins aquí el que podria ser la sinopsi d’una pel·lícula de sobretaula de diumenge. Però Rufus Norris, el director, no ho narra de qualsevol manera, ho fa en clau musical. No tenim res en contra d’aquest gènere, en realitat som fans d’alguns, però “London Road” costa de passar. Potser és la seva música estrident, potser perquè les lletres són massa repetitives o perquè un cop passada la sorpresa que et cantin les notícies, el film no té res de l’altre món. Sí, ofereix unes reflexions interessants de com es reacciona davant un fet violent tant mediàticament com la gent que ho ha viscut de prop, però no és res que no s’hagi explicat en moltes altres pel·lícules.
PD Surt Tom Hardy però no sabem exactament què hi fa…
Res, només queda el Palmarès i això serà tot…fins l’any que ve.
Envía una resposta