Som ja al penúltim dia de festival i avui hem viscut la jornada més grisa a la Competició oficial, amb films que no han donat el nivell esperat o fins i tot directament han fet que ens preguntéssim qui els ha seleccionat pel concurs i per què. Per sort els que hem vist a la secció de Perles vingudes d’altres certamens han estat tot el contrari.

FREEHELD

La primera pel.lícula de la secció oficial avui la firma Peter Sollet i reprodueix un cas real. “Freeheld” és la crònica de la lluita que van protagonitzar una policía de Nova Jersey, Laurel Hester (Julianne Moore), i la seva parella, la Stacie (Ellen Page). Després de conèixer-se, consolidar la seva relació i comprar una casa, a la Laurel li van diagnosticar un càncer de pulmó. Quan començaven a minvar les possibilitats de que superés la malaltia, van reclamar que la Stacie podés gaudir dels beneficis de la pensió de la Laurel i conservar la casa, drets que tenien garantits els matrimonis. Però el fet que elles fossin una parella de fet de dues dones, va portar al comptat a negar-los la petició. Un veredicte que elles no es van resignar a acceptar i que les va portar a apel.lar amb el suport d’activistes pro-igualtat.

Julianne Moore i Ellen Page a "Freeheld"

Els títols de crèdit finals mostren diverses fotos de la parella a la vida real, instantànies del seu periple que venen a demostrar que el que hem vist a la pel.lícula s’ajusta molt al que van ser els fets reals. I això és “Freeheld”, la narració de forma convencional i gens arriscada d’uns fets dramàtics. La força rau doncs en el què va passar a la realitat i en el que aquest sigui un cas digne de donar a conèixer.

Però la pel.lícula de Sollet li aporta poca cosa més, entregant un resultat molt de telefilm on a banda de les bones interpretacions de Moore i Page, els moments més distesos en què apareix Steve Carell (encarna a l’activista pro drets gay Steven Goldstein) i alguns solvents secundaris com Michael Shannon i Josh Charles, poques qualitats se li poden destacar.

En la trobada amb la premsa, Ellen Page, que fa poc ha sortit públicament de l’armari, ha hagut de respondre les preguntes de torn sobre la seva situació personal i la identificació amb el personatge que interpreta al film. I no s’ha estat de manifestar que espera que “Freeheld” sigui per les lesbianes un film tant important com ho van ser “Brokeback Mountain” o “Philadelphia” pels homes homosexuals.

EL CLAN

Fora de les pel.lícules a competició és on avui hem trobat el bon cinema del dia. En primer lloc, “El Clan” de Pablo Trapero, que li va valdre el premi a Millor Director a la passada edició de la Mostra de Venècia. Aquí també es retrata uns fets reals, que van tenir com a protagonistes la família Puccio. Liderats pel seu patriarca, Arquímedes Puccio (Guillermo Francella) i amb la connivència de la seva dona, les seves dues filles i els seus tres fills, Álex (Peter Lanzani), Maguila (Gastón Cocchiarale) i Guillermo, el clan es dedicava a segrestar gent benestant per reclamar rescats als seus familiars. Però un cop aconseguits els diners no tenien intenció de tornar amb vida al segrestat.

Pablo Trapero, director de El Clan. Foto: Gorka Estrada

Trapero va explicant els fets en una mena de thriller que a banda dels segrestos i la manera de fer dels Puccio per no ser descoberts, mostra també les tensions familiars entre el pare, els membres de la família que accepten el què passa sense més i els fills que posen en qüestió els delictes però sense denunciar-los.

En una bona i compensada combinació d’acció, misteri policial, referències a una època concreta de la història recent argentina i la relació entre el pare (portentosa interpretació de Guillermo Francella) i sobretot un dels seus fills, “El clan” troba els ingredients de l’èxit.

SON OF SAUL

Majúscula ha estat l’altra perla del dia, que venia de passar per Cannes on es va emportar el Gran Premi del Jurat i el premi Fipresci. “Son of Saul” és una pel.lícula dura, intensa, que manté l’espectador implicat en tot el que passa, col.locant-lo de ple al mig de l’acció des del primer pla i fins al final.

En el seu primer llargmetratge, Lázló Nemes ens introdueix a un camp de concentració nazi al 1944. Allà hi ha en Saul (Géza Röhrig), un jueu que pertany a un dels sonderkommando, grups de presoners als que s’obligava a treballar al camp conduint als nous capturats cap a les càmeres de gas, classificant-ne les pertinències o alimentant les calderes fins que al cap d’un temps també se’ls executava. Després que un grup sigui gasejat pels nazis, en Saul reconeix el seu fill entre els morts i emprendrà un difícil periple per aconseguir enterrar-lo amb un rabí, enlloc de deixar que n’enviïn el cos al crematori com tota la resta.

sonofsaul

Al llarg de tot el metratge acompanyem en Saul com si fóssim la seva ombra, ja que Nemes col.loca la càmera enganxada a la seva espatlla en un primer pla molt tancat del protagonista i no deixa que ens en desenganxem ni un segon mentre ell presencia i participa de l’horror, pateix humiliacions i s’enfronta a tot per intentar aconseguir una missió impossible.

L’ús del so i la fotografia, i l’actuació del protagonista aguantant aquesta càmera tant propera tot el metratge, contribueixen també a fer de “Son of Saul” una de les pel.lícules més frepants que hem vist, fins i tot entre les que toquen el tema dels camps nazis. Aporta una perspectiva diferent, deixant difós al fons un context que ja coneixem i hem vist altres vegades per fer-nos partícips d’una manera molt personal d’un mal del que no podem escapar. Una gran pel.lícula i sens dubte molt per sobre del nivell que estem veient a la secció oficial d’enguany.

UN DIA PERFECTE PER VOLAR

I per tancar la jornada tornem a la secció a competició, per retrobar-nos amb el català Marc Recha. Per desgràcia la seva “Un dia perfecte per volar” pocs han entès què hi fa a la selecció oficial del festival i ha aconseguit el trist récord d’abandonaments de la sala a mitja projecció, encara que la cinta amb prou feines dura 75 minuts.

Un dia perfecte per volar, de Marc Recha

Amb un aire de vídeo casolà reaprofitat i rodat de manera improvisada, el film ens presenta un nen (Roc Recha, fill del director) que passeja per la muntanya acompanyat del Sergi (Sergi López). Els dos fan volar un estel i es narren un conte sobre gegants, aranyes verinoses, porcs senglars i peixos voladors.

I a partir d’aquí que cadascú li trobi la poètica o el simbolisme que li vulgui trobar o cap ni un. A la sortida del cinema hi havia interpretacions per tots els gustos, de les més insulses a les alegories més esbojarrades sobre el què signifiquen l’estel, l’aranya i les medusses. Nosaltres, francament no n’hi hem trobat cap ni li hem sabut veure cap rumb a la pel.lícula que tot i ser tant curta, es fa eterna i no provoca massa sensacions.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies