Hi ha dies en què seus en la teva butaca en la sala de cinema i passada una estona et preguntes: perquè? Avui no ha estat un bon dia cinematogràficament parlant: una mena de porno light cubà a “El rey de la Habana”, la crueltat del destí a “Moira”, la figura materna a “Mountains may depart” i el despropòsit sobre ETA d’Uribe a “Lejos del mar”.
EL REY DE LA HABANA
Reinaldo, després de fugar-se d’un correccional, tracta de sobreviure als carrers de l’Havana de finals dels 90, una de les pitjors dècades per la societat cubana. Esperances, desencants, rom, bon humor i sobretot la fam, l’acompanyen en el seu deambular, fins que coneix a Magda i Yunisleidy, també supervivents com ell. Entre els braços d’una i de l’altra, intentarà evadir-se de la misèria material i moral que l’envolta, vivint fins al límit l’amor, la passió, la tendresa i el sexe més desvergonyit.
El director Agustí Villaronga ha mirat de retratar “els sense veu” de Cuba a “El rey de la Habana”, a través del relat homònim del periodista cubà Pedro Juan Gutiérrez. La novel·la funciona com a “fresc” de la dècada dels 90, una de les pitjors etapes per a la població de l’illa.
Villaronga, guanyador de nou premis Goya amb la cinta “Pa negre”, ha viatjat fins a la República Dominicana, on s’ha rodat aquesta cinta, per recrear a la gran pantalla la dificultat de les classes més baixes de l’Havana i, segons ha assegurat el cineasta durant la roda de premsa, “aquesta no és una realitat inventada en absolut”, sinó una societat que “no és la que s’ha vist normalment”.
Sincerament no sé com Agustí Villaronga ha passat de rodar “Pa negre” al “El rey de la Habana”. També em costa d’entendre que fa aquest film a la Secció Oficial del Festival. Entenc que Villaronga ha volgut mostrar com en aquella època dura de Cuba el sexe era l’única cosa lliure que els quedava als seus habitants immersos en la pobresa, però la manera de mostrar-ho amb una mena de “porno light” li fa perdre la força, la credibilitat i que l’espectador es perdi entre “folleteos” i penis desproporcionats.
MOIRA
Després de sortir de presó, Mamuka tracta de treure a la seva família de la pobresa. La seva mare treballa a l’estranger, el seu pare està en cadira de rodes i el seu germà, aturat, se sent atret per la companyia de delinqüents. Gràcies a un préstec, compra un petit vaixell de pesca. Està disposat a treballar i fer que la seva mare torni. Els dos germans bategen el vaixell com Moira, una deessa del destí. Un destí que és cec i despietat.
“Moira”, que compta en el seu repartiment amb els actors Paata Inauri, Giorgi Khurtsilava, Zaza Magalashvili, Ketevan Tskhakaia, Janus Izoria, Ani bevia, aborda certs temes socials propis del país dels Balcans però que es poden trobar a qualsevol altra banda del món. “Moira” no explica res nou. Hem vist un munt de vegades històries de persones que busquen sortir del pou i el destí és implacable amb ells. La pel·lícula dirigida per Levan Tutberidze és formalment correcta, amb un ritme adient, ben interpretada i sense carregar amb el drama. Per desgràcia un cop vista, passa a la llista dels films passables i prou.
SHAN HE GU REN / MOUNTAINS MAY DEPART
Aquesta nova Perla del Festival ens porta a la Xina de finals de l’any 1999. Dos amics des de la infància, Zang i Liangzi, festegen a Tao, una jove de Fenyang. Zang és propietari d’una gasolinera i té un futur prometedor. Liangzi treballa en una mina de carbó. Tao té el cor dividit entre tots dos, però haurà de prendre una decisió que marcarà la seva vida i la de Dollar, el seu futur fill. Des d’una Xina en ple canvi a una Austràlia com promesa d’una vida millor, la pel·lícula segueix les esperances i amors d’aquests personatges.
“Mountains may depart” mostra una saga familiar en tres temps – marcada per l’ús de tres amples de imatge diferents i ens porta des de la Xina de finals del segle XX fins a l’Austràlia de 2025, dibuixant una lúgubre crítica al procés de deshumanització que pateixen les societats capitalistes.
Zhangke Jia ens porta un melodrama. El film és molt diferent que “Un toque de violencia” i encara que la crítica l’està adorant jo no he acabat d’entrar-hi. L’he trobat amb masses punts sense resoldre i excessivament lenta. Els salts de temps fa que costi recuperar als personatges passat els anys i potser el més desconcertant és el tram final, el del futur.
LEJOS DEL MAR
Santi surt de la presó i viatja al sud per visitar a Emilio, un antic company de cel·la que arrossega una malaltia terminal. La casualitat fa que ensopegui amb Marina, la doctora que atén al seu amic, amb qui Santi va tenir una trobada terrible fa molts anys i que ha marcat des de llavors la vida de tots dos. Aquest retrobament els farà reviure els horrors del passat.
Que t’aplaudeixin un film durant una projecció de San Sebastián no sempre és positiu i menys quan va acompanyat de riures – normalment “jojojo”, així amb la lletra O- i resulta que tu volies fer un drama. Això ha passat avui amb el film d’Imanol Uribe. “Lejos del mar” vol parlar del perdó en la figura del terrorisme d’ETA. Ho fa amb dos intèrprets força solvents com són Elena Anaya i Eduard Fernández però els toca defensar, sobretot a ella, uns personatges amb tan poca coherència que ha acabat fent riure. Una pena.
Envía una resposta