Després de dies de drames i comèdies més o menys a l’ús en un certamen festivaler, avui ha arribat l’hora de remoure una mica la secció oficial amb propostes més diferents, des d’un paranoic retrat social fins a una cinta japonesa d’animació. També ha estat el dia de complir amb la nostra cita anual amb Woody Allen.

HIGH-RISE

Obrint la competició d’avui arribava el director Ben Wheatley (“Kill list“) disposat a sacsejar la secció oficial amb una distopia histriònica que adapta lliurement la novel.la homònima de J.G. Ballard “High-Rise” publicada el 1975. Amb un plantejament futurista aleshores, la història adquireix una temible actualitat vista avui.

El film ens presenta el doctor Robert Laing (Tom Hiddleston), quan aquest es trasllada a viure a un imponent bloc d’apartaments. Un bloc que compta amb el seu propi gimnàs, squash, piscina o supermercat i on els diferents inquilins viuen en diferents pisos de l’edifici segons el seu estatus social.  Just per sobre de Laing viu la Charlotte (Sienna Miller). Una mica més avall, el matrimoni format per la Helen (Elisabeth Moss) i el Richard Wilder (Luke Evans). I a dalt de tot, a l’àtic, resideix l’arquitecte i ideòleg del bloc, l’Anthony Royal (Jeremy Irons) amb la seva esposa Ann (Keeley Hawes). La vida més amunt dóna accés a festes i privilegis que no estan a l’abast dels que viuen més avall, però a mida que Laing comença a fer-se amb els seus veïns l’ordre que semblava funcionar com un rellotge s’anirà truncant i tot el sistema saltarà pels aires.

Tom Hiddleston, protagonista de "High Rise". Foto: Montse Castillo

Amb un muntatge i una fotografia vibrants que beuen molt de Kubrick o Terry Gilliam, una música capaç de passar d’un versió de Abba a un tema de Cat Stevens i una trama que un cop presentades les seves bases es desenfrena fins a tornar-se psicotròpica, la pel.lícula remou i incomoda a l’espectador. I com ha passat al festival, alguns quedaran fascinats i altres horroritzats per la voragine que Wheatley planteja. Però en tot cas inquieta la validesa dels seus plantejaments socials, de la lluita de classes i de la banalitat de les recompenses de l’ascens social en un món de capitalisme devorador.

Tot i que certament a partir de cert punt tot se’n va de mare i haguéssim agraït un tram final que assentés la reflexió del film de manera més seguible sense deixar la sensació de que tot es una bizarrada, aplaudim “High Rise” com la proposta més arriscada i original en el que portem de certamen. I també el treball dels seus protagonistes, presents avui a San Sebastián aportant a la catifa vermella una mica del poc glamour que viurà aquest any; sobretot Tom Hiddleston en un paper molt més lliure i esbojarrat del que ens té acostumats.

THE BOY AND THE BEAST

Seguint amb la secció oficial, avui arribava per fi el dia en que es trencava una barrera, amb la presentació a la lluita per la Conxa d’Or de “The boy and the beast“, el primer film d’animació que optarà a premis en el festival donostiarra. La cinta la signa el japonès Mamoru Hosoda, que en el seu pas per San Sebastiàn ha volgut defensar davant la premsa que no hauria d’existir la diferencia entre films d’animació i d’acció real.

La pel.lícula narra la vida d’en Ren, un nen que després de la mort de la seva mare ha d’anar a viure amb uns familiars. Però ell prefereix fugir de casa i buscar-se la vida pels carrers de Tokyo. Un dia s’endinsa en un carreró i per accident va a parar a un món paral.lel habitat per bèsties. Allà, el líder de les bèsties ha decidit deixar el càrrec per reencarnar-se en un déu i això inicia una competició entre dos candidats a succeïr-lo. Un d’ells és una bèstia respectada pels demés, amb dos fills i diversos seguidors. L’altre és en Kamatetsu, una bèstia malcarada, poc sociable i sense aprenents. Aquest últim acollirà a contracor en Ren a casa seva i entre els dos s’establirà una extranya relació mestre-alumne, ens que tots dos aprendran coses l’un de l’altre mentre es preparen pel gran combat successori.

Mamoru Hosoda, director de "The boy and the beast". Foto: Gari Garaialde

The boy and the beast” és una història tendra, entranyable i sencilla, explicada com un conte que explora les relacions familiars, paternofilials i el pas a la maduresa, sense gaires complicacions argumentals ni tècniques. En aquests aspectes posa més èmfasi que en grans escenes d’acció. El resultat és una cinta d’animació prou lloable, tot i que està clar que perd les comparacions pels que s’entesten a comparar tot producte d’animació nipona amb les obres del mestre Miyazaki.

EL APÓSTATA

Un apóstata és aquell que demana que s’elimini tot registre seu en una determinada religió. I això és precisament el que vol fer el protagonista de “El apóstata” del director uruguaià Federico Veiroj presentada també avui a competició. Gonzalo Tamayo (Álvaro Ogalla) és un noi que ha decidit que no vol seguir permetent que l’esglesia el compti com a creient catòlic i que ja que els seus pares no li van demanar l’opinió al batejar-lo i ell no ha seguit practicant el catolicisme, vol que l’esglesia de la seva ciutat elimini dels seus llibres el seu nom i la seva partida de bateig. Però mentre anem coneixent la vida de Gonzalo, la seva incapacitat de completar els estudis, la seva relació amb la seva veïna (Bárbara Lennie)  i el nen al que dóna classes (Kaiet Rodríguez), la intimitat prohibida que comparteix amb la seva cosina (Marta Larralde) i la falta de comunicació amb la seva mare (Vicky Peña), veurem que l’Església no està gens disposada a posar-li les coses fàcils per complir amb la seva apostasia.

L'equip de "El apóstata" a San Sebastián. Foto: Iñaki Pardo

Veiroj realitza amb “El apóstata” cinema d’estil natural amb un protagonista que debuta i una història sencilla però ben explicada, tot i que reincideix en alguns temes i se’n deixa d’altres per explorar. Però en conjunt la seva cinta és una reflexió correcta i amb un punt de gràcia al girar entorn d’un personatge i un nucli social que no es compromet amb res però que en canvi posa tota la convicció en voler desfer un lligam no escollit i quasi anecdòtic.

IRRATIONAL MAN

I per tancar la jornada, avui assistiem a la presentació de la darrera pel.lícula de Woody Allen, que adopta un caire més seriós i transcendent que les seves darreres, tornant a un aire més de l’estil de “MatchPoint“. Els seus protagonistes són la Jill (Emma Stone), una estudiant universitaria, i l’Abe (Joaquin Phoenix) un professor de filosofia amb idees polèmiques que arriba al campus per impartir classe. Entre els dos s’estableix una connexió especial que posarà en perill la relació de la Jill amb el seu nòvio (Jamie Blackley) i que els plantarà davant de diversos dilemes morals.

Emma Stone i Joaquin Phoenix a "Irrational Man"

La nova pel.lícula de Woody Allen supera de lluny les seves lleugeres i insulses “De Roma con amor” i “Magia a la luz de la luna” i tot i repetir actriu amb aquesta última, li dóna aquí a Emma Stone un paper més interessant i que funciona bé com a contrapunt al que interpreta Phoenix. De la seva confrontació de caràcters i idees surt el més interessant del film, al què en tot cas li hem trobat a faltar una mica més de sentit de l’humor. No es situarà “Irrational Man” entre les obres magnes de Allen, però queda en la mitja positiva del seu cinema més actual i per complir amb la nostra cita anual amb ell ja ens sembla suficient.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies