Avui hem tingut un dia d’allò més variat. Primer “Amama” un film basc que vol seguir l’estela de l’èxit de “Loreak”; les aventures del cos d’Eva Perón a “Eva no duerme”; un documental cinèfil “Hitchcock/Truffaut” i, per acabar, “El desconocido”, un thriller espanyol amb el rerefons del paper dels bancs en la crisi.
AMAMA
Comença el dia amb “Amama”, la pel·lícula dirigida per Asier Altuna que en competició oficial lluitarà per la Concha d’Or. Un poema visual que impacta. Arbres talats, art que captura ànimes, la confrontació entre tradicions i modernitat embolcallat amb la música de Mursego i Javi P3z. Filmada durant set setmanes no correlatives per captar el pas de les estacions en els boscos d’Aldatz (Navarra) i Artikutza, “Amama” narra una “història d’incomunicació i de ruptura entre generacions”, amb el mas com a vida i posterior declivi. Una història que es nodreix de les experiències del cineasta, que ha confessat en roda de premsa haver pintat una ‘Amama’ com la que recorda de nen: «Asseguda a la cuina, sempre callada, però sempre aquí». Com “amama”, Amparo Badiola, una dona que no havia actuat mai i que confessava que la pel·lícula li havia retornat les arrels que l’exili li havia pres.
El “caserio”, el mas representa un món antic, una forma de vida, saviesa i valors, que s’esvaeix davant nostre. El mas és família, un clan que té les seves arrels en el mes profund del coneixement heretat per segles. La família és el lloc on xoquen dos mons, on es trenca el cordó entre pares i fills. Els fills de Tomas i Isabel experimenten el conflicte entre el món antic i el nou. Com viure a la ciutat sense donar l’esquena al mas de la família, com alliberar-se sense trencar la cadena de coneixement, com triar el seu camí sense trair als seus avantpassats. Amaia, fa front a aquests dos mons que habiten a través de l’art. Per trobar el seu camí de sortir del mas, enfrontar al seu pare, provocar ferides i trencar el vincle. Només podrà avançar si troba la manera de conviure amb l’herència dels seus predecessors. Mentrestant, l’àvia els observa a tots. Com si la seva mirada donés sentit a aquesta mutació, un món que s’acaba i un altre que sembla sorgir.
“Amama” molt aplaudida en el passi al Kursaal, íntegrament en basc, segueix l’estela de “Loreak”. Personalment m’ha tocat més aquesta “Amama” del que ho va fer “Loreak”, però també és cert que a nivell critica “Amama” no aixecat tanta unanimitat com “Loreak”.
EVA NO DUERME
La segona cinta a competició d’avui està signada per l’argentí Pablo Agüero que en una història ideada per ell mateix fa una curiosa suposició del que podria haver passat amb el cadàver de Eva Perón, que va estar desaparegut durant anys i només 25 després de la seva mort se’l va poder enterrar.
“Eva no duerme” arrenca amb la mort d’Evita, considerada una santa benefactora per les classes humils i una amenaça pels oligarques i part de l’exèrcit. Un embalsamador (Imanol Arias) té cura de preservar el cadàver fins a deixar-lo en un estat perfecte. Però els convulsos canvis polítics que viu Argentina i la posterior instauració de la dictadura fa que els que volen esborrar el record d’Eva Perón facin passar el seu cos per un periple que dura vint-i-cinc anys. Gael García Bernal, Denis Lavant, Sofía Brito i Daniel Fanego completen el repartiment.
Rodada en blanc i negre, la pel·lícula barreja les escenes de ficció amb imatges reals d’arxiu. La seva curiosa història vol reflectir l’efecte que va tenir Evita en el poble argentí fins molt després de la seva mort, de manera que sent un cadàver pràcticament deïficat va seguir influint en les accions dels qui l’odiaven i els qui l’estimaven. I al final, la pel·lícula pot tenir cert interès pels qui no coneixien els fets i acceptin la suposició d’Agüero com una possibilitat. Però per contra, la pel·lícula quasi només funciona quan són les imatges reals les que apareixen en pantalla i es juga amb el so per emfatitzar-les, mentre que les ficcionades resulten lentes, forçades i poc donades a voler explicar perquè prenen partit molt clarament per una part i una visió del personatge d’Evita.
HITCHCOCK / TRUFFAUT
Fora de competició, en la secció de Perlas, tocava reivindicar un llibre que pels cinèfils és com una Bíblia i que a la vegada va reivindicar el director de cinema Alfred Hitchcock com un artista més enllà d’un simple realitzador d’entreteniment. Parlem del llibre “El cine según Hitchcock” (1966) que el director François Truffaut va elaborar després d’una sèrie de llargues converses amb el mestre del suspens.
El director i guionista Kent Jones el pren com a base per vestir un interessant documental en diverses capes. A “Hitchcock / Truffaut” veiem per una banda com va néixer i va créixer la relació entre els dos directors. També com es van dur a terme aquelles xerrades que proporcionarien el material del llibre. I també, tal com el llibre, va exposant la filmografia de Hitchcock, posant especial detall en “Vértigo” i “Psicosis“, amb imatges dels rodatges i declaracions del director. I entremig ho arrodoneix tot amb manifestacions de grans realitzadors actuals com Martin Scorsese, Wes Anderson, David Fincher, Peter Bogdanovich, Richard Linklater, Olivier Assayas o James Gray entre d’altres que aporten opinions i reflexions sobre l’aportació de Hitchcock al cinema.
Combinant-ho tot de manera molt reixida, el film, com el llibre, demostra que més enllà de produir films entretinguts, el gran Alfred era un artista molt conscient dels elements amb que podia treballar al rodar pel·lícules, usant llums, ombres, mirades, fisonomies, música i objectes per jugar amb l’espectador, crear i desmuntar expectatives o generar suspens. I al afegir-hi els altres elements, la pel·lícula expandeix el llibre encara un pas més, donant-li context i transcendència més enllà de l’època en que va ser escrit. Imprescindible per cinèfils.
EL DESCONOCIDO
Acabem el dia amb un thriller espanyol de la secció “Zabaltegi”, “El desconocido”. Carlos (Luis Tosar), executiu de banca, comença el dia portant els seus fills a l’escola. Quan arrenca el seu cotxe, rep una trucada d’algú que, si bé és un complet desconegut per a Carlos , en realitat és algú que ho sap tot sobre ell. Aquesta persona li anuncia que hi ha bombes sota els seients i li comunica que té tot just unes hores per reunir una elevada quantitat de diners. Si no ho aconsegueix, el seu cotxe amb ell i els seus fills a dins volarà pels aires.
Sota la direcció de Dani de la Torre, “El desconocido” és d’aquells films que no ofereixen res de nou al panorama cinematogràfic. Formalment és correcte, excepte alguns forats de guió o desenvolupaments “pilladets” -com ara envoltar el cotxe de “conos” o el desplegament policial inicial que ni les pel·lícules nord-americanes-, però no implica cap innovació cap al món de thriller. Sí que intenten conjugar acció amb denuncia social, criticar el paper dels bancs en la crisi i com utilitzen els seus clients però no acaba de ser del tot reexit com a film de denuncia.
“El desconocido” s’estrena en els cinemes aquest divendres, vosaltres mateixos podreu jutjar.
Envía una resposta