Fito y los Fitipaldis triomfen a Barcelona en la presentació del seu últim treball “Huyendo conmigo de mi”. Un Palau Sant Jordi ple es rendeix a l’autenticitat del seu rock.

La gent flueix pels passadissos buscant el seu lloc. N’hi ha que s’asseuen en la seguretat i comoditat de la grada. D’altres, els més atrevits, prefereixen el brogit, la suor i la vibració de la pista. Per les venes del Palau Sant Jordi de Barcelona, la sang s’ha convertit en rock. La puresa de la seva innocència queda tacada per l’escuma de la cervesa i la força del seu ritme. Fito y los Fitipaldis, li posen el cervell i l’estètica. El cor batega amb belles paraules que es desplacen per les artèries dels milers d’espectadors que es rendeixen als seus peus.

Amagat sota unes ulleres fumejants i la seva inseparable gorra, Fito Cabrales apareix, humil, sobre un escenari vestit per l’art audiovisual que acompanyarà a les seves cançons. Està de gira, presentant el seu darrer treball «Huyendo conmigo de mi». I aquesta fugida-trobada copeja en un Fito que sap trobar l’equilibri entre el bany de multituds i la introspecció artística. Un té la impressió que abraça la fama de la mateixa manera que la modèstia. Centra la mirada en els acords i no és fins ben entrat el concert que s’atreveix a alçar el cap per a saludar al public. A diferència d’altres estrelles del rock, la verborrea i l’alcohol no aconsegueixen afalagar-lo. Amb professionalitat i caràcter, prefereix donar protagonisme a les lletres de les seves cançons. Potser una mostra del respecte cap al seu treball i cap als milers de seguidors que té al seu davant.

Fito Cabrales

La banda el va encoixinant i donant seguretat. El virtuosisme i saber estar augmenta a mesura que passen els minuts. I la guitarra de Carlos Raya i els seus combats amb el saxofonista Javier Alzola condueixen fins a l’excel·lència dues hores i mitja de concert. Davant d’un ple imponent no falla cap dels seus grans èxits: des de “Por la boca vive el pez“, “Soldadito Marinero“, “La casa por el tejado” fins a composicions més recents com “Entre la espada y la pared“, “Después del naufragio» i «Nos ocupamos del mar” (lletra de Jorge i Javier Krahe), que li serveixen per saciar la sed dels seus més fidels seguidors.

En l’ambient es mastega la fórmula de l’èxit: els acords d’un rock and roll identificable i contundent; i la poètica d’uns versos propers i autèntics. Sense floritures, donant preeminència a les seves lletres, al missatge que fa bategar, a les metàfores que li donen de menjar. En aquest sentit, Fito es mou en una contradicció vital. Però no l’importa, és un expert en l’art de contrastar i constatar que la nostra existència no és d’un sol color i que els sentiments es troben, sovint, en un confí de contradiccions. Al Palau Sant Jordi una força natural emergeix de les entranyes per entendre un món on la vida, la mort i el rock and roll s’estimen, eternament. Canta Fito: “Nunca se deja de crecer, nunca se deja de morir».

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada