Després de les reflexions sobre com enfrontar-se a la mort vistes ahir, avui el festival canviava de to i ens portava la última festa macabra i esbojarrada d’Àlex de la Iglesia, una curiosa pel.lícula francesa amb un cadàver fugedís i dues perles vingudes d’altres festivals signades per noms del nivell de Hirokazu Kore-eda i Charlie Kaufman.

MI GRAN NOCHE

Ho confessem, Álex de la Iglesia ens fa més por que una pedregada. Els seus films tenen tendència a començar potents per arribar un punt on comencen a caure en picat o es desmadren i se li en van de les mans. Aquest va ser el cas de “Las brujas de Zugarramurdi” amb la que ja va passar pel Festival de San Sebastián fa dos anys. I sabent que aquest any tornava amb “Mi gran noche”, amb un repartiment coral on apareixen des de Raphael a Mario Casas, Santiago Segura o Carmen Machi, ens temíem repetir la sensació de l’anterior.

Però en aquesta ocasió les baixes expectatives han jugat a favor del film del realitzador basc, que ens ha fet riure amb una pel.lícula que acusa alguna inconstància en el ritme però que té moments molt inspirats i que en conjunt controla millor que la seva predecessora.

El nombrós equip de "Mi gran noche" a la catifa vermella de San Sebastián. Foto: Montse Castillo

Mi gran noche” ens situa a l’interior d’un plató de televisió on s’està enregistrant, mesos abans, el programa televisiu de cap d’any. Allà hi coincideixen figurants (Blanca Suárez, Pepón Nieto), Alphonso (Raphael), un divo de la cançó que vol ser el número principal de després de les campanades, en Yuri (Carlos Areces), el seu fill adoptiu, l’Adanne (Mario Casas) un jove i exitós cantant massa donat a liar-se amb tota noia que se li posa davant, l’agent que intenta resoldre-li els embolics (Tomás Pozzi), el matrimoni de presentadors de la gala (Carolina Bang i Hugo Silva) o la regidora del programa (Carmen Machi). Mentre dins de l’estudi porten ja dies tancats intentant acabar la grabació, a fora s’està muntant una protesta per un ERE que podría deixar centenars de treballadors al carrer.

Així, entre el que passa fora i sobretot tot el que passa dins, Álex de la Iglesia se’n refot amb ironia d’aquest estil de programes, de la fama en el món de l’espectacle i l’actitud borreguil del públic, alhora que denuncia certes maneres de funcionar, corrupteles i la lleuntor de la tele que viu aliena als problemes socials de la gent en un quasi macabre “l’espectacle ha de continuar“.  I ho fa amb alguns moments de traç gruixut, però també amb ginys, bromes que tiren de figures de la música i la televisió, i escenes estrella com l’actuació d’un Mario Casas de rossa melena a ritme de “Bombero” o un Rapahel amb tics de Darth Vader interpretant el seu “Escándalo“. Una manera divertida de començar la jornada d’avui, després de les reflexions existencials que vam veure a la jornada d’ahir. Tot i estar dins de la competició oficial, el film no entra a concurs.

21 NUITS AVEC PATTIE

També a la secció oficial, però aquesta sí en la cursa per la Conxa d’Or, arriba signada pels germans Arnaud Larrieu i Jean-Marie Larrieu (“El amor es un crimen perfecto“, “Los últimos días del mundo“). I amb ella seguia el dia amb un humor, tot i que amb un to força diferent.

La protagonista de “21 nuits avec Pattie” és una dona (Isabelle Carré) que arriba al poble on vivia la seva mare en una gran casa, després de la mort d’aquesta. Ha deixat momentaniament el seu marit (Sergi López) i les seves dues filles per atendre al funeral, amb la idea de tornar a la seva vida inmediatament. Però els seus plans es trastoquen quan de sobte el cadàver de la seva mare desapareix i tot s’ha d’endarrerir. Mentre la policia investiga, ella ha de conviure amb els curiosos habitants del poble, des de la Pattie (Karin Viard), una dona donada a explicar alegrement els seus encontres sexuals i que treballava per la difunta, al seu fill Kamil o diversos homes que viuen a la zona.

Isabelle Carré, Sergi López i Karin Viard, protagonistes de "21 nuits avec Pattie". Foto: Montse Castillo

21 nuits avec Pattie” esdevé una curiosa reflexió sobre l’autodescobriment de la protagonista a través del descobriment de la figura de la seva mare, una dona que era pura alegria de viure i amb la que havia perdut el contacte. Però més que la protagonista, la que sobresurt a la pel.lícula és la Pattie del títol, la dona que era més semblant a una filla per la difunta que la seva pròpia. Els seus excessivament detallats relats sexuals i dues frases dels escassos diàlegs de Sergi López al film dedicats a emfatitzar la diferència entre Catalunya i Espanya, han estat el més comentat per un públic a qui la pel.lícula no ha despertat grans emocions, i que en general funciona bé al narrar el viatge personal del personatge de Isabelle Carré però que es perd quan comença a introduir divagacions sobrenaturals i misteri.

OUR LITTLE SISTER

I ja deixant la competició oficial ens endinsem en la programació de Perles d’altres festivals per retrobar-nos primer amb un habitual, el director japonès Hirokazu Kore-eda, que torna a reafirmar-se com el poeta cinematogràfic de la realitat qüotidiana japonesa. “Our little sister” arriba a Donostia després d’haver participat a la competició de Cannes d’enguany i aquí ja s’ha posat al capdavant en les votacions del Premi del Públic amb el que participació a participació connecta infaliblement.

La trama arrenca amb l’arribada a tres germanes de la noticia de la mort del seu pare, que vivia en un altra ciutat amb la seva tercera esposa. El viatge de les tres noies fins al funeral les portarà a conèixer a la petita Suzu, de 15 anys, filla que el seu pare va tenir amb la segona esposa i que ara vivia amb ell. Quan Sachi, Yoshino i Chika agafen el tren de retorn a casa, decideixen proposar-li a la seva germanastra que vagi a viure amb elles tres enlloc de quedar-se amb una madrastra amb la que no s’entén. La Suzu accepta i a partir d’aquell moment, Kore-Eda ens mostra la vida de les quatre mentre van creant un vincle molt estret.

Our little sister

A “Our little sister“, el director japonès alenteix encara una mica més el ritme respecte a films anteriors com “Kiseki” o “De tal padre, tal hijo“, però com ens té acostumats torna a fer gala d’una gran sensibilitat per explicar històries precioses amb elements molt sencills. Aquí planta la càmera en la vida d’aquestes noies de caràcters diferents i hi introdueix un element distorsionador en la figura de la filla de la dona que en certa manera va destroçar el matrimoni dels seus pares. I entre àpats, preparació de licors, passejos sota els cireres florits i anades a l’escola una i a la feina les altres, va solidificant aquest llaç familiar i alliberant les protagonistes del fantasma del seu progenitor. Especialment emotiu és el vincle que estableix entre la nouvinguda i la germana gran, que es va tirar a l’esquena l’educació de les seves germanes i ara sembla incapaç de fer-se una vida en solitari.

ANOMALISA

I d’enhorabona seguim amb l’altra Perla del dia, aquesta vinguda del seu pas pel Festival de Venècia, on es va emportar el Gran Premi del Jurat. “Anomalisa” és el resultat del treball conjunt del director i guionista Charlie Kaufman (‘Olvídate de mí’, ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’ i ‘Cómo ser John Malkovich’) i Duke Johnson (“Mary Shelley’s Frankenhole“).

Utilitzant la tècnica de l’animació stop-motion ens explica l’arribada de Michael Stone, autor d’un exitós llibre sobre com augmentar la productivitat als centres d’atenció telefònica, a un hotel on ha d’oferir una conferència sobre el tema. Allà coneixerà la Lisa, una fan dels seus llibres i supervisora de call center, que s’allotja al mateix hotel per assistir a la xerrada i en la qual en Michael sembla veure quelcom diferent a tota la resta de gent que coneix.

Jennifer Jason Leigh, David Thewlis, i Tom Noonan són els encarregats de posar les veus als personatges en aquesta història on precisament la veu té una gran importància. Amb un plantejament tant sencill però portat a la pràctica d’una manera intel.ligent, Kaufman i Johnson, elaboren en 80 minuts una història existencialista que reflexa la búsqueda desesperada d’un ésser humà per trobar una conexió, un element diferencial que es faci sortir d’una vida anodina i avorrida on tot li sembla més del mateix. Humanitat, intimitat, humor i surrealisme en una gran mostra d’animació per adults.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies