L’ Alberto Conejero és un dramaturg resident a Madrid que va estrenar la temporada passada “La Piedra Oscura” al Centro Dramático Nacional. El seu éxit ha arribat a materialitzar-se amb el Premio Ceres 2015 a Millor Autor.  A partir de Setembre, podrem gaudir d’aquest text i d’un altre molt més íntim a Nave 73: Cliff (Acantilado).

Sempre he pensat que l’art està molt relacionat amb la política. Tu com a amant de la terra que ho va crear, Grècia, quina opinió tens sobre els últims esdeveniments d’allí.

Comencem ja fort amb la primera pregunta. Grècia. Vaig viure dos anys al país, parlo grec modern i per a mi Grècia és gairebé una segona pàtria. Més que Grècia, crec que l’idioma. El grec per a mi és una segona pàtria. És molt difícil simplificar una situació tan complexa com la de Grècia. Tendim a això: a una simplificació del relat.

Jo crec que passen dues coses. En primer lloc, Grècia ara està pagant el mateix esforç de ser el que mai va ser. Grècia al segle XIX, va tractar de semblar-se a allò que Europa creia que Grècia havia de ser.  Responent a aquesta imatge de la Grècia clàssica que es va inventar la filologia, quan Grècia, realment, al segle XVIII-XIX era un conjunt de poblacions molt disperses amb molta influència turca, armènia, jueva, etcètera… I Grècia sempre s’ha esforçat per ser allò que ella no és. Ella és un país mestís, híbrid, heterogeni…que ha tractat esquizofrènicament de presentar-se a Europa com el que Europa volia que Grècia fos. Aquest paternalisme, que la pròpia Grècia va assumir, ens ha esclatat a tots perquè la realitat és que els governs grecs s’han comportat una mica com un tafur.  Però aquest tafur seu a una taula a jugar i resulta que la resta de convidats són mafiosos. És veritat que Grècia ha fet moltes trampes amb els seus comptes. Però al final, els governs europeus s’estan comportant com a mafiosos i qui ho paga és el poble grec que està en una situació d’emergència.

Hem de tenir en compte que Grècia, sense haver de respondre a la imatge del passat, sí que és una lluminària del que és Europa.  I que aquesta s’estigui plantejant excloure a Grècia de la seva pròpia identitat , sumant els comportaments de certs governs amb la ciutat hel·lena, és una catàstrofe (per emprar un terme grec). I sobretot no es parla d’una qüestió, que és la situació d’emergència que s’està vivint al país. La gent parla de xifres, de deutes…però hi ha gent passant gana, gent suïcidant-se. Jo crec que com a Europeus, suportar això, tenir això entre nosaltres, és una vergonya.

Al novembre “La Piedra Oscura”, un dels èxits de la temporada passada, s’estrenarà a Atenes. També va ser a Londres i a Moscou. Com va reaccionar el públic d’aquests llocs?

Ha estat una experiència molt profunda comprovar les diferents reaccions del públic en aquestes tres ciutats. Realment, l’estrena va ser en el Teatre Solís de Montevideo. Després va ser a Moscou, a Londres i ara va a Atenes amb Madrid pel mig. Va ser molt profunda i impactant l’experiència de Moscou perquè aquí el tema de l’homosexualitat, com sabem tots, és un assumpte molt complicat. La població homosexual està patint, realment, una persecució constant, un pogrom (per emprar un terme que els és proper). Anàvem amb certa cautela i va ser, finalment, fascinant observar com de sobte l’obra que, potser a Espanya té unes connotacions més conciliadores o emocionals, pel públic rus era com un animal molt més fer. De sobte, el que la peça plantejava (el lloc de l’enemic, qui són els altres…) connectava amb  un país en el qual el conflicte amb Ucraïna és gairebé una guerra civil soterrada i amb el tema de l’homosexualitat es convertia en una cosa molt més bèl·lica i amenaçadora. El arribava a impactar-se tant que es tapava la boca d’espant.  Hi havia gent que va sortir i gent que també es va emocionar molt per tenir l’oportunitat de poder veure una obra d’aquesta temàtica al seu país.

A Londres era el muntatge espanyol el que viatjava cap enllà, no com a Moscou que eren actors russos. També anàvem amb l’expectativa de veure com reaccionarien els anglesos. Sobretot per l’element local que té La Piedra Oscura, per a mi era un bon laboratori per veure la universalitat de l’obra més enllà del referent concret històric i els signes tan clars que estableix amb tots nosaltres, els espanyols. Va funcionar molt bé, la gent dempeus emocionada… Jo crec, que al final, La Piedra Oscura parla d’una trobada, de la necessitat de persistir, de la memòria, del perdó…i això és capaç de travessar fronteres. És molt bell i un luxe per a un dramaturg poder veure com respira cada públic. És veritat, que al final cada individu és cada individu més enllà de la nacionalitat. Però si que hi ha alguna cosa comú, en l’horitzó col·lectiu de cada públic, i ha estat una gran experiència viure-ho.

Ara també expectant amb Atenes. És veritat que la figura de Federico, creo jo, forma molt més part de l’imaginari quotidià dels grecs que dels anglesos. Ells, a més, van viure una guerra civil immediatament després de la nostra i crec que l’obra aconseguirà reverberà molt fort a Grècia.

Tornant a la política… Com creus que t’ha influït aquest període de crisi econòmica com a autor de teatre?

En primer lloc, crec que és imperant distingir el que és la política del que fan els nostres polítics. El que és la política és un terme ara absolutament desprestigiat i assetjat. La gent ho associa al que estan fent els polítics i no el que és en veritat la política. Korman diu alguna cosa, que jo sempre ho dic quan em pregunten perquè és un terme molt clar: el teatre ha d’ocupar un lloc intermedi entre allò poètic i polític. Allò polític com a comú, referent a la polis. És a dir, que “tot teatre és un art *poelític” diu Korman. Jo crec que estem en una situació d’emergència. Que la crisi és econòmica però les conseqüències emocionals i culturals que ha originat són la qüestió veritablement important. Al final l’economia es restableix, la tragèdia que deixa enrere aquesta crisi econòmica és al que hem d’atendre.

En el terreny personal: Jo mai he viscut del teatre. No tenia una seguretat que ha estat devastada per la crisi. Però jo crec que el teatre ha de reaccionar de moltes maneres i que totes són vàlides. Hi ha cert teatre d’urgència, que s’ocupa de temes polítics. Hi ha alguna cosa fugaç en aquest teatre que em sembla molt necessari que existeixin, que s’obrin aquests espais d’expressió política en el teatre. Sempre des del lloc propi del teatre que no és el púlpit. També crec que el teatre en època de crisi ha d’afermar-se com a trinxera de l’humà. És a dir, que no cal regatejar en temps de crisi un teatre que sigui un viatge poètic, una experiència emocional. Només per funcionar com una trinxera cultural, un lloc de trobada, de reflexió, de diàleg… encara que no s’ocupi clarament de la política és un acte polític. Jo crec que hi ha certa resistència que té a veure amb la capacitat de compartir, de commoure’ns. Al final un acudeix al teatre amb altres ciutadans a un lloc a moure’s junts, moure’s alhora: això és commoure’s. A mi m’agrada pensar sempre en el teatre com alguna cosa que ens mou alhora. En temps on tots els espais de reflexió estan assetjats, crec que el teatre ha de romandre intacte. No pot ser vençut pel vendaval de la ruïna política. Vull dir, que entenc que d’una banda ha d’haver-hi un teatre clarament polític però el teatre no pot deixar de perdre la seva funció com a lloc de trobada d’una experiència poètica.

Finalment, crec que el més sagnant de tot el que ens està succeint és l’IVA cultural. A mi em sembla la mesura més antipatriota que pot tenir un govern. Un govern que, precisament, s’omple la boca de pàtria i d’Espanya. Un IVA cultural significa aplom a les sales de l’esperit dels seus ciutadans. Gravar d’aquesta manera l’accés a la cultura és considerar que la cultura és perillosa o innecessària i, nítidament, ens està parlant de la por que li tenen certs sectors a que els seus ciutadans siguin crítics i no només forces d’acció i de generar consum. De vegades ,ens centrem en el que ens ha suposat als creadors l’IVA cultural però jo crec que és molt important pensar el que li ha suposat a l’espectador. Aquell que segueix pagant una entrada per anar al teatre. Aquest ciutadà o ciutadana són dignes d’admiració. Perquè això també és un acte de resistència. Insistim en les conseqüències de l’IVA cultural per als espectadors: Aquells, per exemple, que no van a un teatre desitjant anar a un teatre. Jo crec que el govern que vingui, sigui el que sigui, una de les primeres coses que ha de fer és arreglar aquesta absoluta canallada i desaforament que ha comès el govern actual.

Com un dramaturg intenta adaptar-se a aquestes circumstàncies? Sobretot, remarcant la creativitat que un creador ha de tenir per imaginar les seves obres en un lloc o un altre.

Jo crec que tots els autors que escrivim pel teatre hem assumit d’una manera més o menys implícita que si jo escric una obra de sis, set o vuit personatges estic condemnant-la a un calaix. De vegades, que et donin unes regles de joc tan clares i reduïdes és un disparador creatiu. Però, d’altra banda, em sembla molt perillós parlar de l’explosió del Off, parlar d’una època d’apogeu de la dramatúrgia espanyola… Jo crec que si això és així no és per la crisi és malgrat la crisi. De vegades hi ha un discurs que és molt molt perillós de “si en situació de crisi estan fent aquestes coses i hi ha una eclosió, per què volen reclamar més recursos o més espais?” NO. Jo estic aquí assegut amb tu perquè vaig estudiar en una escola pública que em va permetre arribar a un institut, que em va permetre estudiar a la RESAD becat…

M’he format a l’escola pública i en els ensenyaments artístics públics i de qualitat. Això és el que ara està sent amenaçat i cada vegada que tenim un discurs de “malgrat la crisi” o “la crisi incentiva la creació” jo dic:  compte! A la crisi un s’esforça per seguir sent però afirmar “la crisi com a motor” em sembla un discurs molt perillós. El patiment o l’estretor del país no crec que pugui ser beneït pels seus fruits artístics. Em sembla que l’important és saber com s’està tractant a la ciutadania, què està suportant la ciutadania… I jo, per exemple, sóc un fill de l’educació pública i no estaria aquí assegut ni mai hagués escrit un text si no hagués estat perquè jo vaig créixer en un país on el fill d’un electricista podia tenir una beca per estudiar la carrera que volia, ja que no tenia recursos. Aquí és on hem de posar la llum. Si la posem en els titulars de “apogeu del Off” o “Apogeu de la dramatúrgia” pot ser que sigui més el cant del cigne que l’apogeu.

Si entenem al dramaturg com a un visionari que es percata d’allò que els altres no veuen, creuss que el públic s’ha adonat de la teva mirada i que a això es deu l’èxit de “La Piedra Oscura”?

El que ha passat amb “La Piedra Oscura” és excepcional. Per descomptat, ha estat un al·luvió d’emoció, de comentaris de part dels espectadors… És molt difícil que es doni això per a un dramaturg i amb aquesta escala i amb aquest gairebé estrèpit emocional. Jo no puc més que donar gràcies pel que ha esdevingut amb La Piedra Oscura. Gran part de la responsabilitat del que ha passat amb la peça té a veure amb tot l’equip de “La Piedra Oscur”a: el director Pablo Messiez, amb els actors Daniel Grao i Nacho Sánchez, amb l’escenografia d’Elisa Sanz, amb tot l’equip de LAZONA, treballadors del Centro Dramático Nacional, la gent d’Antígona que va publicar el text… Amb tot això, vull dir que l’èxit de La Piedra Oscura és un èxit col·lectiu. Jo em sento molt agraït com a dramaturg perquè això hagi pogut ser però La Piedra Oscura ha funcionat per tota la gent que ha cregut en ella.

“La Piedra Oscura”

Et deia abans que l’ofici de dramaturg és ofici d’invisibilitat. De sobte, això m’ha facilitat arribar a un públic que no em coneixia. Alguna cosa es començava a moure amb Cliff i jo porto escrivint teatre des dels divuit anys…
Però és veritat que quan es dóna aquesta trobada amb el públic, serveix per obrir vàlvules. Crec que la gent ara (creo, perquè tot en el teatre és molt fràgil) ha rebut amb molt d’afecte el que estic fent, ha tret el cap al que havia escrit abans i està interessat amb el que escrigui després. Em sento molt agraït i, d’altra banda, intentant respondre sense expectativa a això. És a dir, que això no faci interferència perquè segueixo escrivint des del lloc d’on escrivia abans del que ha passat amb La Piedra Oscura. Amb els mateixos dubtes, la mateixa incertesa i sense saber podré tornar a estrenar. Però, òbviament, no puc més que donar les gràcies pel que ha passat. Que es vengués tot gairebé abans de l’estrena, que tornant el 18 de Setembre hi hagi onze dies esgotats… És una cosa excepcional i m’adono que ho és agraint-ho però sense voler respondre a aquesta interferència.

Per què Lorca?

Un sol vers de Lorca, una sola línia d’una entrevista, una carta o una sola intervenció del seu teatre és suficient per explicar què necessitat tenim de Lorca. Jo crec que com a país tenim necessitat contínua de Federico García Lorca. La seva vida és una lliçó molt important per a nosaltres. Una lliçó d’alegria, de ganes de viure, del millor que pot donar aquest país i desgraciadament amb la seva mort, del pitjor que pot fer.

Per a mi, exerceix un magisteri, des de l’adolescència, molt fort. El teatre de Federico García Lorca és el primer que jo vaig llegir. La Piedra Oscura, en part, és respondre a un deute infinit. Realment és res perquè mai podré agrair a Federico García Lorca el que ha fet per mi i el que segueix fent per mi.

Jo crec que Federico és una lluminària molt important per tots nosaltres. I si La Piedra Oscura ha contribuït d’alguna manera en què la memòria de Federico i de la seva generació segueixi vigent entre nosaltres, seria més que suficient per a mi. Per descomptat, que no li cal a Federico que jo digui res d’ell però crec que només el seu nom, només dir Federico, dóna la resposta a la teva pregunta perquè és una font infinita de llum i de bellesa. Jo crec que aquest país ha de tenir a Federico com un far i que ens anirà millor en el nostre rumb si no l’oblidem.

Si Alberto Conejero fos l’alter ego d’un els personatges de “La Piedra Oscura” seria…

Sebastían, sense dubtar-ho. Això m’ho va dir la traductora grega, María Jadsimanuil,. quan va acabar de veure la funció. Hi ha una mica de la vivència d’aquest noi de poble, com jo… Això és increïble perquè realment estic explicant coses que no havia dit fins ara. Hi ha moltes coses en el personatge de Sebastián molt íntimes i, al final, aquesta sorpresa i fascinació pel teatre d’un noi de setze anys és, en part, un joc de miralls amb el que m’estava passant a mi amb Federico García Lorca. Quan ell parla dels billars, del seu desig de ser músic, de sa mare… són per a mi fantasmes molt íntims.

Sens dubte Sebastián. Sebastián és el que no existia abans de mi. És a dir, que d’un altre lloc no ha sortit més que de mi. Per això, si jo hagués de dir on estic més present, diria Sebastián sense dubtar-ho.

[Podeu veure l’entrevista sencera aquí.]

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies