A l’espera del què ens deparen els últims dies de la comeptició, les últimes pel.lícules presentades han elevat considerablement el nivell mitjà de la competició. La pel.lícula d’animació ‘Anomalisa’ de Charlie Kaufman i Duke Johnson és una de les favorites per emportar-se el Lleó d’Or per part de la crítica que cobreix el festival. I tant la israelí ‘Rabin, The Last Day’ de Amos Gitai, com la turca ‘Abluka (Frenzy)” d’Emin Alper estan entre el millor del vist aquests dies a Venècia. Només l’italià Marco Bellochio ha decebut amb “Sangue del mío sangue”

El nordamericà Charlie Kaufman, director de ‘Synecdoche, New York’ i guionista de ‘Olvídate de mí’, ‘Adaptation. El ladrón de orquídeas’ i ‘Cómo ser John Malkovich’, acompanyat de Duke Johnson han presentat Anomalisa’, la única pel.lícula d’animació, en particular amb la tècnica de stop-motion, que concursa en aquesta edició del Festival de Venècia. I des de ja mateix s’ha col.locat entre les preferides per constar al palmarès.

Explica la trobada en un hotel de negocis de Cincinnati entre Michael Stone, autor d’un llibre d’èxit sobre les claus per tenir un bon servei al client telefònic que arriba a la ciutat per oferir una conferència, i Lisa Hesselman, fan de Michael i responsable d’un servei d’aquest tipus d’una empresa d’Ohio.

Anomalisa

Amb un surrealisme sempre present, però de forma més atenuada que en treballs anteriors de Kaufman, unes fines pinzellades  d’humor negre i gran sensibilitat i brillantor, el director nordamericà transmet el cansament i avorriment del seu protagonista, el romanticisme de la trobada i la seva intimitat. Moments plens de realitat i de tendresa, de veritable emoció, d’atenció al detall i sense necessitat de subratllats que fan de ‘Anomalisa’ una de les grans pel.lícules que hem pogut veure al festival.

David Thewlis, Jennifer Jason Leigh i Tom Noonan són els encarregats de posar veu als personatges, en aquest cas de forma desoncertant i insòlita, però convertit en original i suggerente recurs narratiu. No en va, els protagonistes són professionals de la veu.

Quan la Mostra va anunciar la seva programació d’aquesta edició, els 153 minuts de Rabin, The Last Day, la nova pel.lícula de l’israelí Amos Gitai, al voltant de l’assassinat del primer ministre del seu país Yitzhak Rabin el novembre de 1994, feien por a més d’un.

I no obstant, aquesta combinació d’imatges d’arxiu, testimonis reals (Shimon Peres i la seva vídua) i recreacions de declaracions de l’assassí, de testimonis directes de l’atemptat, de les sessions de la comissió formada per la investigació de l’assassinat o de reunions, sobretot, dels seus enemics polítics s’ha situat a les primeres posicions de les preferides per gran part de la crítica. Un artefacte fílmic sencill, però directe i clar que aconsegueix transmetre la visió de Gitai dels fets que van portar a l’atemptat contra la vida de Rabin.

Rabin, The Last Day

Gitai, tot un habitual del festival venecià, deixa ben clar des del principi que el seu objectiu és fer un homenatge al mandatari israelí, permi Nobel de la Pau de 1994, i fer el seu ajustament de comptes particular amb la dreta més reaccionaria i intransigent que es va encarregar d’escalfar l’ambient pels acords de pau d’Oslo i, en especial, amb el primer ministre actual Netanyahu. Un film amb clara càrrega política, tremendament personal to i estar basat en fets i dades objectives i amb un final nostàlgic i pesimista.

Ja abans de presentar-se a la Mostra, la turca ‘Abluka (Frenzy) d’Emin Alper figurava entre les favorites de les cases d’apostes per emportar-se algun premi en aquesta edició. Ambientada en un Estambul envaït per la violència i el caos i en el que l’amenaça terrorista és latent, narra la història de dos germans: Kadir acaba de sortir de la presó després de 20 anys tancat i els termes de la seva llibertat condicional l’obliguen a treballar rebuscant a la brossa possibles restes de materials usats per la fabricació d’explosius casolans, i Ahmet, a qui la seva dona acaba d’abandonar emportant-se els seus fills, que es dedica a buscar i matar a tret d’escopeta gosos de carrer.

Abluka (frenzy)

Aquesta situació d’assetjament i búsqueda incesant de l’enemic, els porta a una situació de recel i sospita continua que deriva en l’esquizofrenia i la paranoia, representada per Alper en un hàbil joc entre realitat i al.lucinació, en el que aconsegueix que l’espectador mai estigui segur de si el què està veient representa la realitat o és fruit de la imaginació /alienació dels seus protagonistes.

A més. Alper, recolzant-se en que la pel.lícula estigui ambientada en un Estambul indefinit en el temps i entre la realitat i el malson, aconsegueix fer extensibles aquesta esquizofrènia i paranoia a tota la societat que d’una manera o altra se sent amenaçada en un hàbil joc de referències entre realitat i ficció.

Magníficament interpretada pels seus dos actors protagonistes i amb un director que demostra gran domini de la narrativa, no seria d’extranyar que aquesta pel.lícula figurés al palmarès de la Mostra.

Marco Bellochio és un dels directors de referència del cinema italià i tota una presència a la Mostra de Venècia. Sangue del mio sangue és la seva sisena pel.lícula a la màxima competició veneciana i al 2012 el festival li va otorgar el Lleó d’Or per tota la seva carrera.

Sangue del mio sangue’ és un projecte tremendament personal i proper, rodat juntament amb l’equip artístic i tècnic que forma part de la seva troupe habitual (entre ells dos fills i un germà) a Bobbio, la població on va rodar la seva primera pel.lícula fa 50 anys i on tots els estius realitza un taller per joves actors. Potser es degui a això que es tracti d’un dels seus projectes més viscerals i en aparença menys el.laborats. Una pel.lícula plena d’arestes i d’irregularitats, en la que no totes les peces encaixen, però també amb alguns moments brillants.

Marco Bellochio

El film arrenca al segle XVII amb una història de religió i honor, possessions diabòliques, cavallers i cures amb problemes, en una atmosfera que recorda al cinema de vampirs i en la que sona una extranya versió coral del ‘Nothing else matters’ de Metallica. Però ràpidament la història salta a l’actualitat, al Bobbio contemporani, on arriba un filàntrop rus amb ganes de comprar la presó per convertir-la en no se sap ben bé què. L’objectiu de Bellochio és establir els paral.lelismes entre aquell Bobbio del passat ple d’intransigència religiosa i males arts amb l’actual on els personatgets i pícars campen a voluntat. Però tot i alguns moments realment aconseguits (la conversa entre el compte i el dentista, per exemple), hi ha alguna cosa en aquest joc que no acaba de funcionar.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies