Amb ‘El Clan’ de Pablo Trapero i en menor mesura la discutida ‘A Bigger Splash’ de Luca Guadagnino la competició de Venècia sembla que agafa una mica el vol. Dues pel.lícules notables que pel vist fins ara podrien estar al palmarès final.

Mentre segueix triomfant a les taquilles del seu país, en el què està batent records de recaptació, s’ha presentat a concurs a Venècia la pel.lícula argentina El clan, tercera participació del seu director, Pablo Trapero, a la Mostra després de ‘Mundo Grúa’ i ‘Familia Rodante’.

Ambientada al Buenos Aires de principis dels 80, entre el final dels anys negres de la dictadura militar i el principi de la democràcia, narra la història dels Puccio, una família de classe mitjana del barri de San Isidro aparentment normal i corrent, però que es dedicava al segrest i assassinat de membres de famílies riques a les que extorsionava i reclamava elevades xifres a canvi d’alliberar-los. Una d’aquelles històries reals que demostren que la vida supera la ficció.

elclan

Magníficament interpretada per Guillermo Francella, candidat ja a la Copa Volpi de millor actor d’aquesta edició, en el paper de patriarca del clan, destaca i espanta la forma en què la majoria dels membres de la família assumeix aquesta ‘ocupació’, el perfectament integrats que estan amb el seu entorn, la quotidianitat amb la que viuen la seva situació i l’absència d’esperit crític amb la que assumeixen la seva funció a l’engranatge, que la pel.lícula en cap moment pretén explicar.

Trapero aconsegueix, a través de la crònica negra de successos, transcendir i elevar la seva narració també a un nivell polític, fent que els fets, situacions i reaccions narrats al film es converteixin també en reflex dels segrestos, desaparicions, assassinats massius i actituds que van ocórrer durant la dictadura argentina.

Coproduïda per El Deseo (Almodóvar factory, que ja l’any passat va triomfar a mig món amb ‘Relatos Salvajes’), la pel.lícula té prevista la seva estrena a Espanya el 13 de novembre, previ pas pel Festival de San Sebastián.

I un altre possible candidat a la Copa Volpi al millor actor és Ralph Fiennes, que aprofita a la perfecció el paper de productor discogràfic hedonista i iconoclasta que li ofereix Luca Guadagnino, el de ‘Yo soy el amor’, a A Bigger Splash.

Inspirada en ‘La Piscina’ de Jacques Deray, narra l’impacte de la visita del mencionat productor musical i la seva filla, interpretada per Dakota Johnson a la que acabem de veure a ‘Black Mass’ i entestada en ser quelcom més que la noia de ‘Cincuenta sombras de Grey’, a la seva ex, una cantant de rock interpretada per Tilda Swinton que es recupera al costat del seu novio, un fotògraf interpretat per Matthias Schoenaerts, dela seus problemes de veu a la illa de Pantelleria, al sud d’Itàlia, convertit en un personatge del film.

El equipo de "A bigger splash" en Venecia

L’estil barroc, melodramàtic i personal de Guadagnino no sempre encaixa a la perfecció amb aquest duel psíquic i físic a quatre que és ‘A Bigger Splash’, però durant dos terços de la pel.lícula resulta atractiva la capacitat del passat per fer trontollar l’equilibro, l’harmonia del present i fer ressorgir les inseguretats, els recels i la desconfiança. La pel.lícula decau en la seva part final, en gran part al no encertar-la a l’hora de desenvolupar de manera verosímil una trama policial i encaixar-la de manera fluida en aquesta obra a quatre bandes.

La segona pel.lícula francesa del concurs ha estat L’hermine de Christian Vincent, l’últim treball pel cinema del qual havia estat ‘La cocinera del presidente’, protagonitzada per Fabrice Luchini, el professor de literatura de ‘En la casa’, que interpreta a un jutge i Sidse Babett Knudsen, la primera ministra danesa a la sèrie danesa ‘Borgen’, que encarna a un dels membres del jurat.

lhermine

L’hermine’ és una comèdia lleugera al voltant d’un judici per assassinat i el ressorgir de la relació entre els dos protagonistes quan coincideixen al judici. A Vincent li interessa destacar l’analogia entre el procés judicial francès i una representació teatral, ambdós amb el seu púbic, el seu escenari, el seu vestuari, la seva posada en escena i la seva litúrgia, però el problema es que el vol de la pel.lícula es queda massa curt; la seva proposta no dóna joc i sembla que ens trobem més davant d’un episodi pilot d’una possible futura sèrie que davant d’una pel.lícula que participa a la secció principal d’un dels festivals de cinema més importants del món. Que la pel.lícula figuri a la segona posició al panell dels crítics italians que cobreixen la competició d’aquesta Mostra és una broma més divertida que la majoria de les que veiem a la pel.lícula.

I tampoc la coproducció franco-sudafricana The Endless Riverde Oliver Hermanus protagonitzada per Nicolas Duvauchelle i Crystal-Donna Roberts dóna la talla.

Diu la saviesa popular que mai se sap com reaccionaríem davant d’una tragèdia. La forma en la què cadascú canalitza el dol i la ràbia és personal i imprevisible. Però resulta realment complicat pensar que algú pugui reaccionar de la manera que ho fan els personatges d’aquest drama íntim de dos personatges posats en situacions extremes. Però tot és possible.

El equipo de "The endless river" en la Mostra de Venecia

Hermanus, amb l’objectiu d’emfatitzar la gravetat del que explica, opta per donar a la pel.lícula un to lànguid i de parsimònia, fent que els seus actors parlin poc a poc, es moguin poc a poc, reaccionin poc a poc, però el que aconsegueix és fer més evident la falta de profunditat en el tractament de la tragèdia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies