Quan ja hem vist quasi un terç de les pel.lícules aspirants al Lleó d’Or, ‘Francofonía’ de Alesksandr Sokurov destaca sobre una secció competitiva plena de films poc destacats. Ni ‘The Danish Girl’, ni ‘Marguerite’, ni ‘Equals’, ni ‘L’atessa’ haurien d’estar en el palmarès final. Afortunadament les pel.lícules que no aspiren a guanyar el gran premi del festival, eleven el nivell.
Després de guanyar el Lleó d’Or de 2011 amb ‘Faust’, el rus Aleksandr Sokurov torna a la competició del festival venecià amb ‘Francofonia’, un fascinant assaig quasi godardià sobre l’art, la cultura, la seva conservació, la història, els museus, la guerra i el concepte d’Europa.
El punt de partida és l’ocupació alemanya de París durant la Segona Guerra Mundial i la relació entre el director del Museu del Louvre, Jacques Jaujard (Louis-Do de Lencquesaing), i l’oficial de l’exèrcit nazi encarregat de la protecció de les obres d’art, el compte Franziskus Wolff-Metternich (Benjamin Utzerath), i els seus intents per procurar conservar les obres del museu, tant les que es trobaven en el propi edifici com les que estaven disperses en diversos castells.
Amb aquest punt de partida i tirant de canvis de format, imatges d’arxiu, metacine, ruptura de la quarta paret, barrejant ficció amb documental i assaig, i un sorprenent ús del sentit de l’humor i la figura de Napoleón reivindicat com a ‘pare’ del propi museu, Sokurov proposa una original reflexió sobre el fet cultural, l’art i la seva conservació i exhibició, la història europea i les relacions franco-alemanyes, misèries de la II Guerra Mundial incloses. ‘Francofonia’ és des de ja, una de las favorites per figurar al palmarès d’aquesta Mostra.
Una de las pel.lícules més publicitades de la competició veneciana és sense cap mena de dubte ‘The Danish Girl’ de Tom Hooper, el director de ‘El discurso del rey’ i ‘Los Miserables’, protagonitzada per Eddie Redmayne, calentet encara de la seva victòria als darrers Oscar, la noia de moda Alicia Vikander, Matthias Shoenaerts i Ben Wishaw.
I amb els antecedents del seu director, a aquestes alçades un ja sap què esperar. Un producte manufacturat per guanyar Oscars, tant correcte com soso, acadèmic i sense risc, en el què tot és bonic i si no ho és es busca la manera de que ho sembli, i on s’elimina la mínima possibilitat de pertorbar o incomodar a les masses d’espectadors als que va dirigit el producte.
I això que el punt de partida podria donar per molt més. La noia danesa del títol és Lili Elbe, nascuda home i anomenat aleshores Einar Wegener, un pintor de cert renom casat amb la pintora Gerda Wegener, la primera persona que es coneix que als anys vint del segle passat es va fer una operació de canvi de sexe.
També està ambientada en aquella mateixa època la primera pel.lícula francesa presentada a concurs, ‘Marguerite’ dirigida per Xavier Giannoli i protagonitzada per Catherine Frot que interpreta a Marguerite Dumont, una rica i noble dama de l’alta societat parisina dels bojos anys vint, considerada la pitjor soprano del món, encara que ella no ho sàpiga.
Després d’un inici amb espurna i ritme en què sembla que la pel.lícula pot trobar el seu camí a través de l’enfrontament entre la creació més acadèmica i canònica i les formes més lliures i arriscades que busquen la innovació (brillant la seqüència de La Marsellesa al cabaret parisí), ‘Marguerite’ s’inclina més cap a la història personal d’aquest personatge únic. I si bé la pel.lícula encara ofereix alguns bons moments gracies a la troupe d’esbojarrats i caradures que rodegen la cantant, i en especial al seu majordom de color, el film es torna massa reiteratiu i acaba perdent força.
El director nordeamericà Drake Doremus, ha presentat tambié a concurs ‘Equals’ protagonitzada pels guapos i sosaines oficials Kristen Stewart i Nicholas Hoult. Una distopia futurista ambientada a Collective, un món blanc, de formigó i vidre, ideal per rodar un anunci de yogur natural desnatat o del detergent que renta més blanc, on es pretenen eliminar els sentiments com a forma d’aconseguir la pau i l’harmonia.
Per això, qualsevol habitant de Collective que tingui sentiments es considerarà que està malalt i s’haurà de tractar aquesta anormalitat per poder viure amb normalitat. Però tot i aquest plantejament, a Doremus sembla que no li interessa desenvolupar els aspectes relatius a la ciència-ficció que li ofereix el punt de partida i, en canvi, opta pel costat romàntic de la seva història. Com és d’esperar, els nostres protagonistes s’enamoraran i això donarà lloc a una sèrie de seqüències romàntiques i peripècies més pròpies de l’adaptació de best sellers per a adolescents en la línia de ‘Crepúsculo’ o ‘Los Juegos del Hambre’, que de la competició d’un dels festivals de cinema més importants del món.
I la primera pel.lícula italiana a concurs ha estat ‘L’atessa’, adaptació lliure d’una obra de Luigi Pirandello amb la que s’estrena en la direcció Pietro Messina, ajudant de direcció de Paolo Sorrentino a ‘This Must Be the Place’ i ‘La Gran Belleza’, protagonitzada per Juliette Binoche que és amb diferència, el millor de la pel.lícula.
Narra la trobada entre una jove francesa a la que el seu nòvio ha citat a la villa de la seva família a Sicilia i la mare d’aquest, també francesa però que porta anys residint a la illa italiana, quan aquest no acudeix a la cita.
Pel.lícula sobre l’espera, l’absència, el dol i la dificultat de tancar les portes i les ferides del passat, desaprofita un punt de partida de gran potencial per un guió que força massa les situacions, la seva grandiloqüència, i la seva absoluta falta de subtilesa.
Fora de concurs
Però fora de concurs de la competició principal s’està veient part del millor cinema del certamen. Resumint:
“Black Mass” de Scott Cooper amb Johnny Depp, Benedict Cumberbatch i Joel Edgerton. Bon cinema de gàngsters basat en fets reals, sobre la relació entre James ‘Whitey’ Bulger, el cap d’un grup de la màfia irlandesa, i un agent del FBI per acabar amb la màfia italiana al Boston dels anys 70. Funciona tot i que la història a aquestes alçades no sorprengui i a més Cooper sembli entestat en anunciar-nos el que està a punt de passar. Presentada fora de concurso, es podrà veure al proper Festival de San Sebastián i s’estrenarà comercialment el 23 d’octubre.
“In Jackson Heights” de Frederick Wiseman. El veterà documentalista nordeamericà ha presentat la seva pel.lícula més social en molts anys amb aquesta defensa de Jackson Heights, una comunitat del barri de Queens de Nova York, en la què es parlen 167 idiomes i conviuen persones de desenes de països i cultures. Wiseman dóna veu als col.lectius que lluiten pels drets dels llatins, dels LGBT i treu a la llum el pla de les grans companyies per convertir la comunitat en una zona per a gent amb diners a través de l’especulació inmobiliaria. I totes les seves històries funcionen.
“Sobytie (The Event)” de Sergei Loznitsa. El director de ‘En la niebla’, pren les imatges d’arxiu de les manifestacions que van tenir lloc a Leningrad durant l’intent de cop d’estat d’agost de 1991 i aconsegueix explicar-nos el que va passar fent-les seves, tal i com va fer a ‘Maïdan’ amb les concentracions contra el govern ucraïnès.
“The Childhood of a leader” de Brady Corbet amb Bérénice Bejo, Liam Cunningham, Stacy Martin i Robert Pattinson. Rodada en 35 mm, amb una direcció arriscada, un treball de càmera brillant, una música pretesament estrident que la complementa i un collage de fets presos de la infancia de diversos dictadors, l’actor nordamericà s’estrena de forma notable en el llargmetratge amb aquest personalissim retrat de la infancia d’un futur mandatari. Tant diferent però tant complementaria de ‘La cinta blanca’ de Michael Haneke. Participa a Orizzonti.
“Krigen (A War)” de Tobias Lindholm amb Pilou Asbaek. El col.laborador de Thomas Vintenberg i director d’alguns dels episodis de la sèrie ‘Borgen’, completa la seva trilogia d’homes en situacions límit després de ‘R’ i ‘A Hijacking’ amb aquest film sobre un oficial de l’exèrcit danès a Afganistan força poc original, però que funciona. Dividida en dues parts, a la primera recrea de forma rigorosa la quotidianitat dels soldats en guerra amb el contrapunt del de la família a Copenhage i a la segona opta pel registre més íntim, plantejant un rellevant dilema moral als seus protagonistes, i de pas als espectadors. Participa a Orizzonti.
Envía una resposta