Green Arrow. Kevin Smith i Phil Hester

2015-08-25

8Valoració

Puntuació dels lectors: (0 Vots)

0.0

L’editorial ecc recupera, en una cuidada edició, els quinze números que el cineasta i guionista de còmics Kevin Smith va escriure per a la reaparició de Green Lantern a partir de 2001; un dels cims del revisionisme superheroic que evoca el millor de la col·lecció de l’arquer d’esquerres de DC.

Green Lantern (aquí, Fletxa Verda) mai va ser un dels personatges de la primera divisió de DC, malgrat els esforços d’alguns creadors com el guionista Dennis O’Neill i el dibuixant Neal Adams, que li van proporcionar els seus millors dies de glòria amb una sèrie de brillants relats de la Silver Age. Per això, quan el director de cinema, i des de fa temps guionista de còmics de superherois, Kevin Smith va ser contractat per rellançar la col·lecció dedicada a Oliver Queen, semblava una bona oportunitat per recuperar a vells nostàlgics (Smith ja havia demostrat a Marvel els seus coneixements enciclopèdics de l’edat de plata del còmic nord-americà) i al temps atreure a tota una generació de nous lectors. Segons explica el mateix Smith, en l’irònic pròleg que acompanya aquesta cuidada edició d’ecc, que recopila en un sol tom els quinze números de la col·lecció que el director de Clerks va escriure, el primer episodi “no va ajudar al fet que el fan mitjà no aficionat al còmic s’apropés al mitjà”. Els capos de DC li van retreure que era un còmic massa metareferencial i marcat per la continuïtat, en el qual els personatges parlaven i parlaven sense parar, com si fos un film de cinema independent. Però, què esperaven? Si per alguna cosa ha destacat Smith com a guionista de còmics, és precisament per la seva capacitat de, partint d’un coneixement exhaustiu de la cultura popular, desconstruir bona part dels seus codis narratius i afegir-li certa profunditat pròpia del millor cinema d’autor.

Efectivament, el Green Arrow de Smith és, més que una evocació nostàlgica de vells còmics, una brillant i imaginativa relectura postmoderna d’un petit mite de la Silver Age. El primer episodi comença amb un marcat accent malenconiós, fins a l’emocionant reaparició de Queen, a mig camí entre un Robin Hood convertit en captaire i el músic Moondog. A partir d’aquí, comença una emocionant saga d’acció amb incursions en el gènere fantàstic, que funciona també com a paròdia dels grans tòtems de DC. Dóna gust veure a Batman convertit en un tipus glacial i antipàtic al qual ningú es pren massa seriosament, a Hawkman (Falcó) com un furibund republicà que no obstant això –com si fos un personatge d’un western de John Ford– manté una amistat eterna amb el protagonista, i al mateix Arrow ridiculitzat per ser un milionari exhippie amb una antiquada consciència social. Però l’important és que Smith –amb la complicitat del sòlid dibuixant Phil Hester, que dóna cos a la voluntat revisionista del guionista– aconsegueix “reverdir” (noti’s la ironia) alguns dels grans moments de Green Arrow, abans que els successius reboots no deixessin ni rastre del còmic original.

Especialment emotiu resulta el seu retrobament amb Black Canary (Canari negre) i sobretot l’espectacular visita al més enllà; un pur exercici de relat simbòlic digne del mateix Dante, que al temps fa broma sobre la propensió a les resurreccions dels llibretistes de comic-books. El gran enemic que apareix en els últims episodis, un tipus que repeteix onomatopeies i porta una diana al cap, és també una relectura irònica del Bullseye del Daredevil de Frank Miller, segurament una de les sagues admirades per Smith. No hi ha dubte que els executius de DC van parlar amb lleugeresa quan van començar a treure-li els colors al director de Perseguint a Amy. El seu Green Arrow és molt més que una extraordinària relectura per a incondicionals de l’enyorada edat de plata; és també un gran relat de superherois sense més; replet això sí de grans diàlegs marca de la casa, pronunciats per tipus en leotards, i sorprenents girs de guió. Facin-me cas i no el deixin escapar.