L’editorial Impedimenta publica, com de costum en una cuidada edició, una commovedora novel·la-testimoni de Pascal Bruckner, que aprofundeix en una incòmoda figura, la del seu propi pare, feixista, violent i faldiller. Un relat verité que reviu un passat pertorbador amb molta lucidesa i sense cap rastre d’ira.
Un bon fill… per a un mal pare. El títol d’aquesta novel·la confessional de Pascal Bruckner és, per descomptat, una gran ironia. Aquesta obra que ara publica Impedimenta, en una excel·lent traducció de Lluís María Todó, podria semblar una revenja, no tant amb el pare, rabiós antisemita al que va ser impossible estimar, sinó amb la pròpia infància de l’escriptor; però en realitat és una lúcida indagació sobre un passat que molts en el seu lloc voldrien oblidar i que, l’autor de Llunes de fel, curiosament, va saber utilitzar com a trampolí per llançar-se a la recerca del seu propi jo. La cita d’Ingmar Bergman que antecedeix a la lectura és, en aquest sentit, simptomàtica: “Las fuerzas creativas acuden cuando el alma está amenazada”. Bruckner no va deixar que el pare feixista es convertís en un ogre de proporcions gegantines, com sí li va ocórrer al geni desvalgut de Franz Kafka. Afortunadament va saber desemmascarar-lo a temps, i convertir-lo en personatge gairebé còmic d’una pel·lícula de terror (el seu gènere favorit) al que observar primer amb rebuig i, finalment, fins i tot amb certa tendresa; un personatge que d’alguna manera encarna també les vergonyes d’una França –la del règim de Vichy– que encara dol a molts dels seus ciutadans.
Bruckner comença com ho faria un surrealista sulfurós, disposat a trencar amb les convencions: a la nit, Bruckner nen resa a Déu i li suplica la mort del pare, si pot ser en accident de cotxe. L’escriptor no sent culpa pels seus desitjos, sinó comprensió davant un infant turmentat per una família immerescuda, que cerca en Jesucrist –a qui imagina picant-li l’ullet– la complicitat que anhela. Aviat entra en acció el pare que bufeteja, dóna puntades de peu i humilia; un personatge detestable que, no obstant això, activa una dinamo d’energia, i també de creativitat en el fill: “Los padres violentos tienen una ventaja: (…) Te despiertan como si fueran una descarga eléctrica, te convierten en un eterno luchador o en un eterno oprimido. El mío me comunicó su rabia: le estoy muy agradecido. El odio que me inculcó también me salvó. Lo volví contra él como un bumerán”.
Comença així un extraordinari relat d’iniciació, en el qual l’autor combina l’evocació d’una infància revisitada sense complaences amb les reflexions més variades, realitzades des de la serenitat de la vida adulta. Brucker ens mostra com va ser capaç d’educar-se a si mateix en un entorn hostil, de apel·lar a una clarividència infantil que mai el va abandonar i que va impedir que les opinions verinoses del pare li entressin per la sang. A mesura que el llibre avança, ens commou comprovar que l’escriptor, als seixanta anys, és capaç de temperar els seus records, de substituir el rancor per un tímid afecte.
Poques vegades se’ns ofereix una novel·la de formació tan aclaparadorament sincera i ben escrita com aquesta. Malgrat els borrascosos records de família, Un buen hijo proporciona ganes de viure. És sobretot una exultant lloança a la recerca personal, més enllà de qualsevol marca del destí. Sense pretendre-ho, el pare li va ensenyar a Bruckner el que realment valia la pena. L’escriptor es va rebel·lar, va fugir i va sortir fora, a la conquesta d’un món ple de promeses. I ara, en plena maduresa, ens ho explica amb increïble serenitat, sense rastres de fel, satisfet d’haver viscut tal com volia.
Envía una resposta