Basada en una història real, “El Bailarín del desierto” explica com la música és capaç de traspassar fronteres a través de la història d’un grup d’estudiants que lluiten per fer realitat el seu somni.
En el difícil clima polític d’Iran del 2009, Afshin Ghaffarian (Reece Ritchie), apassionat del ball i la música, decideix reunir a un grup de joves disposats a arriscar les seves vides per aconseguir el seu somni. Mentre segueixen els passos de Gene Kelly i Michael Jackson, neix l’amor entre Afshin i Elaleh (Freida Pinto, de “Slumdog Millonaire”). Junts creen un grup de ball clandestí amb un sol objectiu: ballar davant d’un públic.
Tot i que la Llei Islàmica no prohibeix expressament ni el cant ni el ball, la dansa està penada a Iran des de la Revolució de 1979. Una prohibició encara vigent, i que ha portat per exemple a que, fa un any, sis adolescents iranians fossin condemnats a rebre 91 fuetades després de publicar un vídeo en YouTube en el que se’ls podia veure ballant el “Happy” de Pharrell Williams. El cortometrajista Richard Raymond s’entrena en el llarg amb aquesta producció anglesa que pretén ser un film reivindicatiu, una oda a la llibertat d’expressió. Objectiu molt lloable però que es queda a mig camí per la seva falta de realisme i escàs encert en l’enfocament.
No només no aconsegueix transmetre l’amor per la dansa que segur sentien els protagonistes originals de la història, si no que a més, les trames paral·leles de política, amor i drogues estan dibuixades de forma tan superficial que només queda rendir-se a les coreografies de Akram Kahn, el prestigiós coreògraf britànic de dansa internacional i guanyador de reeixides i guardonades creacions. El seu nom sona molt més que el del director Richard Raymond a l’hora de promocionar la pel·lícula. No ajuda gens a la versemblança de la pel·lícula que estigui rodada íntegrament en anglès, potser per això (i pel digne dels moviments corporals de la parella protagonista) són les escenes de ball les que es porten tota l’atenció.
Envía una resposta